Com documentar aquella matèria elusiva de la qual estan fets els mites? Perquè no són altra cosa aquelles inscripcions furtives als vagons dels trens de mercaderies, generalment fetes en guix, que consagren per un instant el seu anònim creador. La paraula graffiti avui designa un art amb pretensions i escoles, molt diferent d'aquest altre efímer i legítimament popular, que als argentins els farà pensar potser en les llegendes pintades a les roques de la costa del Mar de Plata. Bill Daniel realitza una empresa monumental pujant amb la seva càmera a aquests vagons nus, no pensats pel transport humà. Coneixent a qui els carreguen i els rodamons que els transiten i viatgen amb ells.

Documental que analitza la política del poder, les guerres i les corporacions, la decepció i l'explotació. És una representació en imatges de les paraules d'Arundhati Roy, especialment el seu famós discurs “Come September” (Quan arribi setembre) sobre la guerra contra el terrorisme, la globalització corporativa, la justícia i les creixents tensions socials. Una lliçó d'història moderna que ens diverteix, ens commou i ens espanta.

Wanja és un documental sobre “The Block” (“El bloc”), a través dels ulls d'Auntie Barb i la vida de la seva gossa pastora australiana, que acabava de morir. Les nombroses i diverses històries sobre Wanja reflecteixen la problemàtica d'aquesta comunitat aborigen al cor de Sydney. Auntie Barb és una de les ancianes de la comunitat de Redfern, que ha viscut vint anys al barri amb la seva família i la seva gossa, Wanja. Wanja era una part essencial de la comunitat, a qui tots coneixien per la seva capacitat d'ensumar la policia –amb uniforme o sense–, “l'àngel de la guàrdia del Block”. A través de Wanja, Auntie Barb i els records de la comunitat sobre aquesta gossa tenaç, lleial, llesta i afectuosa coneixem els primers anys del Block, quan hi havia gent gran i famílies, habitatges dignes i un arrelat sentit de comunitat. Les històries sobre Wanja ens conten com la tensió entre la comunitat i la policia va anar en augment. Els habitatges es van continuar deteriorant i uns quants van ser enderrocats i la força de la comunitat –els seus ancians– es va acabar traslladant-se. Auntie Barb va ser una de les últimes ancianes obligada a abandonar The Block. Malgrat tot, el Block continua sent la seva comunitat i la seva llar.

La CCIODH (Comissió Internacional de Drets Humans) va viatjar a Oaxaca, Mèxic, entre el 16 de desembre de 2006 i el 20 de gener de 2007, entrevistant-se amb 420 actors del conflicte. La Comissió ha documentat 23 morts des del 14 de maig de 2006. Aquest vídeo documenta la visita de la Comissió a través d'entrevistes als presoners, les autoritats i els activistes que ha hagut d'optar per la clandestinitat.

Els urbanistes van decidir enderrocar part del barri vell de Xangai per “regenerar” la ciutat. Cada any, més de cent mil famílies són obligades a abandonar les seves llars i traslladar-se a edificis als afores. Under Construction és un recorregut per aquestes àrees destruïdes de Xangai i mostra com les decisions indiscriminades i brutals repercuteixen en la vida de la gent.

Quan Israel es va retirar de la península del Sinaí el 1982, la ciutat de Rafah es va veure bruscament dividida entre Egipte i Gaza per un immens mur de metall i formigó. Algunes famílies es van trobar dividides per una frontera internacional de màxima seguretat, encara que en molts casos menys de 100 metres els separaven de les seves cases. Aviat, famílies influents van traslladar els seus negocis sota terra, a través de desenes de túnels secrets excavats per sota la tanca israelita. Tot es mou a través dels túnels de Rafah, des de cigarretes a drogues, diners o persones. És una empresa enorme, en la qual es guanya cinc vegades el sou mig de Gaza. És un negoci familiar que passa de pare a fill i sempre per raons de seguretat a més d'econòmiques es manté dins la família.

De la Veneçuela d'ahir va néixer la Veneçuela d'avui, víctima de polítiques latifundistes i d'una segregació social que allunya una part de la seva població dels recursos econòmics i socials bàsics (treball, salut, educació...). Una segregació que implica que l'existència estigui vinculada a la resistència, disfressant una lluita de classes en un combat per la dignitat d'un sostre... To Exist is to Resist és el testimoniatge d'una lluita que sobrepassa el marc del país on té lloc, la lluita per l'habitatge, proposant una reflexió sobre la propietat privada en la veu dels qui ja van prendre més de 160 edificis en el país de la Revolució Bolivariana. Al llarg d'aquesta pel·lícula, entrem al cor del Comitè Nacional dels Sense Sostre per mitjà dels seus principals protagonistes, soldats somiadors, soldats que prenen edificis abandonats a fi de tornar-los al poble. Aquest poble que va construir el sostre, les parets i que observava des de l'exterior aquesta porta tancada amb clau.

Un retrat processat a mà de Jake Williams, que viu només enmig de quilòmetres de bosc en Aberdeenshire, Escòcia. Jake sempre té molts treballs entre mans, troba un ús per a tot, és un expert tocant la mandolina. Té munts de composts d'abonament des de fa molts anys. Té un sentit del temps diferent del de la majoria de la gent del segle XXI, que s'expressa explícitament en la seva idea de crear tanques col·locant menjadores per a ocells. De seguida em vaig adonar que hi havia paral·lelismes entre les nostres maneres de treballar: jo he intentat ser el més autosuficient possible i allunyar-me de la idea d'indústria; la vida i l'hort de Jake són molt semblants: pot mantenir-se amb el que conrea i, per tant, necessita poc els altres. Per a Jake, no es tracta de la nostàlgia d'un passat preelèctric, sinó d'un futur molt real.

“Hola. Llegiré una declaració d'estat de guerra. En els pròxims 14 dies atacarem un símbol de la justícia nord-americana.”, Benardine Dohrn, antiga integrant de l'underground. Amb aquestes paraules pronunciades fa trenta anys, un grup de joves radicals americans van declarar la seva intenció de derrocar el govern dels Estats Units. Impulsats per la seva indignació davant de la Guerra de Vietnam i el racisme a Amèrica, als setanta van passar a la clandestinitat i van posar bombes per tot el país en objectius que ells consideraven símbols de la “violència real” que el govern nord-americà i el poder capitalista exercien arreu del món. A través d'accions que incloïen des de batalles campals amb la policia als carrers de Chicago fins a la col·locació de bombes al Capitoli i treure de la presó Timothy Leary, aquesta xarxa altament organitzada va intentar instigar una revolució nacional, alhora que va aconseguir evadir una de les majors recerques de la història de l'FBI.

"Anava a ser un antropòleg, anava a ser periodista. Anava a ser un escriptor, un arqueòleg, un director, un bioquímic, un farmacèutic. Mai anava a ser un missioner o un guarda forestal, però no obstant això el meu pare em va enviar A Papua, Nova Guinea amb els missioners".