La figura de Pier Paolo Pasolini és una de les més grans del cinema. D'entre les moltes contradiccions que rodejaren la seva vida, la influència que va produir fins als nostres dies no està encara degudament reconeguda. Responsable d'una obra cinematogràfica i literària desafiant, difícil de classificar, i d'una personalitat no menys explosiva, el Pasolini que conversa reposat i més lluït que mai davant la càmera (malgrat tota l'expectativa i l'enrenou que generava per aquesta època el rodatge de Saló, o els 120 dies de Sodoma) explica de manera concisa la seva manera de veure el cinema i la vida. Bertolucci aconsegueix així un retrat autèntic, donant a Pasolini l'oportunitat de ser ell qui parla sobre la seva obra i les seves idees, prenent com a punt de partida el rodatge de Saló, i conjugant una entrevista que va conduir el periodista i documentalista Gideon Bachman amb fotos de Deborah Imogen Beer preses també al set de filmació del que, arrel de la seva violenta i prematura mort al 1975, es convertirà en la seva darrera pel·lícula.

Les agressives tècniques actuals de gestió i el culte per la deslocalització i la velocitat han parit noves empreses-monstre, orgulloses d'aquells valors pels quals abans se'ls hauria criticat. Una d'elles és Office Tiger, engendre transnacional especialitzat en el processament de documents per a grans firmes. Com va ocórrer amb els start-ups de la bombolla d'internet, arriba un punt en el qual el treball en si es torna secundari i el que es troba és una actitud dels empleats, barreja d'ambició i un sentit entre heroic i autopunitiu de la dedicació. La realitzadora d'aquest documental va tenir accés il·limitat a l'oficina hindú de l'empresa i va enregistrar els rituals del dia a dia, des de l'educació dels empleats als principis del “tot és vàlid” fins als intents d'alguns d'ells per mantenir una distancia irònica amb tot el procés. En el camí apareixen memorables com ara el CEO Joseph Sigelman, orgullós Self-made-man amb una preocupació gairebé fetitxista per les corbates dels seus empleats.

Hiroshima 1914-2006

Mast Qalandar (Èxtasi) és abans de tot una mirada a l'heterodòxia i una celebració a la seva existència. Els Qalandars són una germandat sufí de dervixos nòmades, que es desplaçaven antigament en un arc que creua Àsia, des de Turquia fins al Pakistan i l'Índia. Es caracteritzen per una devoció mística extrema i per les seves actituds revolucionàries i antidogmàtiques dins de l'Islam. L'ús del haixix i el refús de l'alcohol. La llibertat en el sotmetiment al Haqq: la Veritat, entesa no com una cosa que estreny i defineix horitzons, sinó com a absència de límits. Una visió de la seva devoció per “l'estimat” fins al trànsit i l'èxtasi allí on la mort és solament “passar pàgina”. Disponible online fins al 27 de desembre de 2020.

Un recorregut pels barris devastats de Beirut i els poblats del sud del país. Històries comuns de gent comuna. Dones, nens i homes enfronten el repte de refer les seves vides enmig de la devastació. 34 dies bombardejats per Israel han deixat empremtes inesborrables.

Testimonis paral·lels de Youssoupha, un artista de rap, i de Thomas. Evocació del rap com a objecte de censura, sovint criminalitzat pels successius governs, i com a arma de lluita política, molt allunyada dels clixés del rap comercial.    

Documental que critica el procés gegantí de reestructuració urbanística de Barcelona, que té lloc al marge dels seus actors principals i que segueix un model que ha optat per l'oblit de la memòria social, especialment de la classe treballadora. A través de les veus d'alguns dels protagonistes d'aquest procés, s'aporta una informació sobre aquest episodi de la història de la ciutat molt diferent de la que solen difondre habitualment els mitjans de comunicació.

La Makabra és una casa ocupa on habiten unes 50 persones de forma estable. La casa està oberta al públic i funciona com a centre cultural autogestionat en el barri de Poble Nou. Aquest col·lectiu de caràcter social i artístic s'ha vist afectat pel pla 22@, que pretén reestructurar el barri i desallotjar la casa. Malgrat la situació, els ocupes continuen generant espectacles i cabarets que, en definitiva, és la millor manera d'aprofitar l'espai, contraposant la creativitat al consum.