Llargues imatges detingudes. El text, el llenguatge i el so s'uneixen per construir la història d'un grup anònim que passa el temps mesurant distàncies.
exilio
10 Archival description results for exilio
Un diàleg íntim amb Soha Bechara, excombatent de la Resistència Nacional libanesa, en el seu dormitori de París. L'entrevista va ser gravada durant l'últim any de l'ocupació israeliana, un any després del seu alliberament del centre de tortura i interrogatoris del-Khiam (sud de Líban), on havia romàs detinguda durant 10 anys, sis d'ells en règim d'aïllament. Revisant les nocions de resistència, supervivència i voluntat, la imatge sobreexposada de la supervivent parla en veu baixa i directament a la cambra; no parla de la tortura, sinó de la separació i la pèrdua; del que es deixa enrere i del que roman.
UntitledLa pel·lícula retrata la lluita, l'exili, la interminable espera i posterior arrest, i les vides perseguides als dos costats del mur que divideix el Sàhara Occidental. Territoire perdu és un testimoni del poble saharaui, de la seva terra i de la trampa que suposen els somnis d'altra gent. El film juxtaposa paisatges sonors, retrats en blanc i negre i poètica nòmada.
UntitledUtilitzant la pel·lícula clàssica russa-cubana I am Cuba com a punt de partida, She Was Cuba explora aspectes de la memòria, el temps ja passat i el que en roman. La primera de les dues trames de la pel·lícula explica la vida i la mort d'una dona cubana, Ada Pérez Esquivel, que s'exilia a Canadà. És la història d'una dona de color i la seva recerca de llibertat, amor i acceptació a l'exili. La protagonista és un símbol de Cuba, i també de tots els que han deixat enrere la seva pròpia terra per fer-se una nova vida a una altre lloc.
UntitledDescolonitzar la visió seria retornar-la, integrar-la al cos i als altres sentits, integrar-la al lloc, a les seves forces i buits… rescatar-la de la tirania del merament òptic per a obrir-la als altres ulls del cos i l’ànim, fer-la integral. Obrir també el diàleg amb aquell poder de la visió que la cultura dominant en occident va excloure o va disseccionar fins a extingir-la.
Documental sobre Cuba, realitzat en un moment d'auge dels balseros.
vídeos del projecte
Un captivador missatge per a temps ombrívols
La música com mastegar
La música està per a ser feta 1
Buit i música en occident
L'antisol negre — //Silenci en el despertar dels mons//
Invitació al film-trance: Projecte de recerca & Live Cinema amb Vincent Moon
Interrompre el soroll del món, disposar-se a la receptivitat i l'escolta, obrir-se a la co-animació del món.
Una recerca, una setmana d'encontres sonors - amb una sessió de Live Cinema o Film-Trance al CC Convent Sant Agustí.
Vídeos del projecte aquí
Enfront de la barbàrie monòtona i desballestant dels mitjans i les xarxes que ens fan veure sense veure, que simplifiquen la realitat reduint-la a esdeveniments espectaculars i violència, Vincent Moon ens convida a parar les màquines i sortir a l'encontre.
Sortir de l'hipnòtic flux redundant del scroll infinit dels algoritmes.
Interrompre el soroll del món, no per a evadir-se de l'horror de la guerra en curs, o de la clara percepció d'una civilització que avança cap a l'abisme.
La manera de mostrar el món contribueix a canviar la forma en què el veiem,
canviar la manera de mirar modifica sensiblement un món inundat d'imatges.
Vincent Moon , filmmaker independent i explorador sonor, que porta déu anys recorrent el món, estarà una setmana de viatge amb nosaltres entre Barcelona i les muntanyes del Pirineu, anant a l'encontre de músiques conegudes i desconegudes, i d'un art invisible de viure i resistir.
Vincent Moon diu: «Anhelo retrobar, reelaborar un vincle amb tonalitats i ritmes ancestrals, formes de trànsit...». Des del Dhikr (record) de tariques sufís a Txetxènia, Etiòpia o Turquia; fins a mesos a l'interior del Brasil o del Perú, o incursions a Jakarta, l'Argentina o el Marroc: «Una espècie d'etnografia experimental, tractant d'hibridar tots aquests gèneres de trànsit i de música en diferents llocs del món. (...) Crec que estem gravant per guanyar una certa complexitat. (...) Per reinventar la vida d'avui hem d'elaborar noves formes d'imatges. I és molt senzill. Cal sortir a l'encontre. (...) Trenques les barreres en l'encontre amb el cos més que amb el saber. Això és el que em va ensenyar viatjar, a confiar en la memòria del cos més que en la memòria del cervell. El respecte és un pas endavant».
Els aborígens australians deien que «tot dormisqueja sota la superfície de la terra esperant ser cridat ». — En el viatge acústic i visionari amb Vincent Moon sortim a l'encontre de veus que continuen cantant entre les ruïnes, cridant a l'existència a una altra vida, una altra realitat, una altra veritat.
«Quan arribo a un lloc, pregunto i em pregunto què és important filmar avui?» — La visita de Vincent Moon té dos vessants: d'una banda explorar algunes experiències que és «important filmar avui»; d'altra banda, un moment de trobada i projecció a Barcelona, amb el seu Live Cinema —exploració sonora i visual—.
El treball de Vincent Moon connecta amb una de les recerques obertes en l'Observatori de Vídeo No Identificat: Silenci en el despertar dels mons . En un primer moment, aquesta recerca partia de prendre seriosament l'experiència visionària, i d'investigar les formes en les quals es desplega, entre les esquerdes d'aquest món, des del Surrealisme fins a l'ocàs actual del laïcisme naturalista. En un segon moment, que hem anomenat durant la recerca: El mirall de la nit («Miralls: ningú encara ha descrit, sabent-ho,/ què sou en el vostre ésser./ Vosaltres, com a intersticis del temps,/ plens només de forats de sedàs./ Vosaltres, malbaratadors encara de la sala buida,/ a l'hora del crepuscle, vastos com a boscos...»); i ara, en l'exposició i el projecte: L'antisol negre , part de prendre seriosament la intuïció de Rilke en els Sonets a Orfeu : «Gesang ist Dasein» (Cantar és existir).
«Però els grans antisols negres , pous de veritat en la trama essencial, en el vel gris del corbat cel, van i venen i s'aspiren l'un a l'altre i els homes els diuen ABSÈNCIES» (René Daumal) «Aquestes esplendors, l'objectiu de l'ésser humà és el de recollir-los (...) I és, lluitant justament contra la inèrcia del cos i el somni de l'ànima, practicant tècniques del despertar —despertar físic, despertar mental— una espècie de "llarga, immensa i raonada alteració de tots els sentits", que permeten vèncer l'ordre material i espiritual d'aquest món, en fi, portant una contra-vida» (Jacques Lacarrière, Les gnostiques ).
Un viatge pel paisatge sirià, amb entrevistes a tres dissidents que fa molt temps van anar de Síria a França. La cineasta presenta un retrat poètic dels seus amics, que han optat per exiliar-se. Abdallah comença un viatge pel paisatge sirià i s'instal·la prop del mar, reflexionant sobre l'impacte de la poesia en la vida quotidiana. Registre les històries de vida gairebé oblidades dels dissidents sirians, aprofundint cada vegada més en el seu món, el món de les persones que han triat viure en un país estranger, on han anat a un exili interior.
UntitledEurope Trap és una pel·lícula que descriu la veritable lluita d'un refugiat. Un primer pla de Zakereh, una mare de 55 anys que intenta reunir-se amb el seu fill, atrapat a Grècia. A través dels seus ulls serem testimonis de la seva lluita contra si mateixa i contra la societat; una lluita tan dura com l'anterior a la que es va enfrontar en els temps de la guerra de l'Afganistan. Zakereh va fugir de l'Afganistan fa molts anys. Va escapar de la guerra, però va trobar misèria i hostilitat. Primer a l'Iran, com a vídua, amb un fill i sense cap dret, i després creuant sense papers moltes fronteres fins a arribar a Europa. Una vegada a Europa, a l'aeroport d'Atenes va perdre al seu fill Omid i va arribar sola a Espanya sense saber on estava. Ara sofreix un xoc cultural, intenta encaixar en un altre món al qual no pertany i lídia cada dia amb una estranya realitat, amb tota la seva tristesa i el seu dolor. El retrat íntim d'una dona afganesa, que primer es va convertir en vídua i després en refugiada. Un testimoniatge de la incomprensió d'un nou món i de la situació a la qual ha d'enfrontar-se ara, una guerra tan dura com l'anterior, en el parany d'Europa. Un documental sobre l'exili, la solitud i els fantasmes de la guerra.
Untitled/ CONTEXT 1994 - 2020
Aquesta programació a tall d’assaig vol reflexionar sobre algunes de les realitats més preocupants del nostre temps, en concret l’experiència del conflicte amb el poder i la imminència d’un enfrontament encara major. Un conflicte que sobrepassa l’àmbit de la política per afectar la noció mateixa de civilització i l’origen del qual sembla emanar de la pròpia interioritat de l’ésser humà.
És així com plantegem, a través d’una sèrie de projeccions, una mirada més enllà de la immediatesa dels esdeveniments recents, de la lògica d’acció-reacció o de la persistent noció de l’altre com a negatiu. Per intentar guanyar una distància que permeti la reflexió.
Aquesta mirada la proposem a través d’un doble nucli de la programació: La Commune , de Peter Watkins, i El Mahabharata , de Peter Brook. Contextualizats amb una sèrie de documentals i documents que reflecteixen la contemporaneïtat d’aquesta situació.
La Commune proposa una mirada al conflicte contemporani més enllà de l’oblit polític. Una reflexió des de la distància històrica sobre un esdeveniment clau com l’existència i extinció de la Comuna de París de 1871 i a la vegada un radical qüestionament de la realitat social dels nostres dies i de la seva representació mediàtica, ja que l’obra està interpretada per persones que exposen la seva situació actual al París de 1999. Projectem aquesta pel·lícula en 3 fragments. Cadascun d’ells anirà seguit d’un debat conduït pels integrants del col·lectiu Rebond La Commune, nascut a partir de l’experiència de realitzar aquest film.
El Mahabharata , de Peter Brook, proposa sobre el conflicte no ja una mirada històrica, sinó fora de la història, fora del temps lineal, per entrar en el temps mític del retorn constant, de la tensió dialèctica entre l’oblit i el record de la veritable naturalesa humana. Un conflicte que el Mahabharata presenta en diferents nivells, relacionats amb: la política (poder), la civilització, la supervivència de la vida sobre la Terra i simultàniament com a expressió de la batalla interior que es lliura en el si de cada ésser humà.
La projecció d’aquesta obra, en 3 parts, anirà precedida pels fragments d’una conversa amb Jean-Claude Carrière, guionista i adaptador teatral del Mahabharata de Brook, que vam gravar a París, a fi de tractar les claus d’aquesta obra en relació amb les nocions de conflicte i oblit.
Aquesta història tracta de tu
La programació s’inicia seguint el curs del Mahabharata, un immens poema que flueix com un gran riu, amb una “riquesa inesgotable que desafia qualsevol anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a altres portes. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció —tot apunta en la mateixa direcció—; podem evitar aquesta destrucció?(1)
Davant d’aquesta situació, el Mahabharata ens proposa, ja en les seves primeres línies, un viatge interior, un viatge de coneixement, de transformació.
- De què tracta el poema?.
-
Tracta de tu. És la història de la teva raça, de com van néixer i de com van créixer els teus avantpassats i de com va esclatar una gran guerra. És la història poètica de la humanitat i, si l’escoltes amb atenció, al final seràs una persona diferent. (2)
La il·lusió del poder
Progressivament, el relat ens endinsa en l’enfrontament entre dos grups: els Pandava i els Kaurava . Un enfrontament que pren la forma d’un conflicte pel poder, però que neix d’una concepció quasi oposada de la vida. Amb tots els matisos i ambivalències, observem com els Pandava actuen tenint com a referència la cerca i el compliment del dharma , mentre que els Kaurava semblen guiar-se únicament pel desig i la por: desig de posseir el poder, por de perdre’l. Per això no s’estan d’utilitzar tots els mitjans, sense admetre cap mena de límit, mentre compten amb la complicitat dels seus pares: un rei cec i una reina que voluntàriament cobreix els seus ulls amb un vel.
Es juga llavors una partida de daus, una forma de representar i eludir momentàniament el conflicte directe i a la vegada un estratagema. La partida està trucada, el poder sempre fa trampa. El resultat només pot ser un: la derrota i la pèrdua de tots els béns, inclosa la llibertat. Endavant queda tan sols la l’exili i la guerra.
En els nostres dies, aquest joc trucat pren formes i noms que sovint emmascaren la seva finalitat: crear una realitat a mida dels interessos privats d’uns pocs. Com en el cas de l’anomenat lliure comerç , suposadament una partida justa en el joc de l’economia, però que per la desigualtat dels seus participants i la no-reciprocitat de les regles, entranya una voluntat de supremacia. Altres dissimulen una cosa tan evident com el caràcter corporatiu i empresarial d’algunes xarxes socials i de moltes eines virtuals que a penes si oculten el seu revers de control. Així, habitem una realitat de les aparences: aparentment escollim, aparentment ens comuniquem, aparentment estem fora de perill, gràcies a un espès entramat de dispositius socials. Però, inadvertidament cada dia, en complir el ritual de submissió que ha esdevingut el treball, el sistema educatiu, el sanitari, la cultura i l’oci, firmem un contracte silenciós:
Accepto la competitivitat com a base del nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m’humiliïn i m’explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social [...].Accepto que, en nom de la pau, la primera despesa dels estats sigui el de defensa […]. Accepto que se’m presentin notícies negatives i aterradores del món cada dia, perquè així pugui apreciar fins a quin punt la nostra situació és normal.(3) Òbviament, no firmar el contracte comporta diverses i creixents formes d’exclusió. Davant d’aquesta situació, la protesta es pot conduir sense problemes pels canals de l’aparença, renunciant a tota acció transformadora. Tot amb tot, si es vol fer real serà estigmatizada com a sectària, agressiva i violenta, amb independència dels mitjans i finalitats que esculli.
Del poder , el documental de Zaván, se centra precisament en aquest aspecte, el moment en què el poder mostra la seva vertadera naturalesa més enllà dels bells noms amb què vela i legitima el seu exercici. Aquest moment desvelat del poder es dóna quan recorre a la violència de la repressió. Gènova, 2001, centenars de milers de manifestants protesten als carrers. No és un fet aïllat, abans la protesta havia mostrat la seva força creixent a Seattle el 1999, a Praga el 2000 i comença a representar una possibilitat de canvi... Les autoritats blinden la ciutat, tanquen barris sencers, suspenen el tractat de Schengen per protegir la reunió dels vuit caps d’estat més poderosos. Segons fonts dels sindicats policials, es planteja deliberadament un escenari de violència extrema contra els manifestants, sense excloure la possibilitat d’alguna mort.(4) La violència policial es desferma, tothom és colpejat, comencen a caure els ferits, centenars, alguns en estat de coma, la situació deriva ràpidament en un parany per als manifestants, fins a constituir segons Amnistia Internacional “la major violació de drets humans de la història d’Itàlia des de la Segona Guerra Mundial”. Carlo Giuliani cau mort per dos trets al cap; posteriorment el comissari encausat va ser absolt. Aquesta mort, lluny de frenar la violència policial, sembla estimular-la i donar-li el seu vertader sentit, la repressió continua amb tota la seva força durant els dos dies següents. Del poder ens mostra aquest esdeveniment a partir d’un entramat de gravacions, en bona mesura material d’arxiu filmat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. La mirada que ens