/ CONTEXT 1994 - 2020
“Ets cec, tot el que veus és pura imatge.”(1)
OVNI des_Realitat vol reflexionar sobre els diferents fenòmens de crítica de la realitat, les seves repercussions i els horitzons que il·luminen o recorden.
Experiències i tradicions molt heterogènies qüestionen radicalment no només el concepte de realitat, sinó l’experiència mateixa del real.
Alguns dels qüestionaments més radicals de la realitat provenen de la cultura de la imatge, “allà on el món real es transforma en simples imatges, les simples imatges es converteixen en éssers reals”.(2) I dels dispositius de simulació, en el moment en què la còpia deixa de ser un tènue reflex de la imatge original i passa a erosionar-la en la seva totalitat; l’original ja no és llavors res més que una còpia entre d’altres, i no sempre la més versemblant. La condensació extrema d’aquests fenòmens neix a partir tecnologia digital: videojocs, simulació, imatge virtual, realitat expandida, aplicada a camps tan diversos com l’oci, l’entrenament militar, la comunicació, els processos industrials, les relacions personals, l’administració del plaer… esdevenint l’hàbitat psíquic i emotiu de bona part de la població. Un tot ficcional.
Aquesta realitat, però, genera al seu torn una realitat cosificada, completament física, com la que ara podem veure a gran escala a ciutats com Dubai i en tants altres llocs de la nostra quotidianitat. Realitats emanades directament dels entorns virtuals, que es condensen també en relacions socials, laborals i en els espais i no-llocs que aquests generen. La metafísica virtual sembla retornar així a la física i realimentar-se’n. L’evanescent i esmunyedissa realitat postmoderna es condensa de nou en pesades estructures reals de poder i explotació, però suspeses aquest cop del núvol digital, i per això mateix més volàtils en la seva existència i més difícils d’afrontar. A la Xina, per exemple, hi ha centenars de milers de tallers clandestins en els quals els seus treballadors juguen dotze hores al dia a jocs on-line per aconseguir béns virtuals que després s’exporten a la resta del món i divises virtuals que cotitzen en divises reals. Apareix un tot ficcional en què les realitats es confonen, com si es tractés de capes de somnis. Un somni cada vegada més profund.
“El somni de l’època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un somni angoixat que us deixa més exhaustos encara. És l’anestèsia que necessita una anestèsia encara més profunda. Aquells que per sort o per desgràcia se sostreuen al somni prescrit, neixen en aquest món com nens perduts.”(3)
Un somni que converteix en imatge tot el que toca. Un somni creat a partir de la imatge com a vel, com a instrument social de ceguesa. Efectivament, un vel d’imatges produïdes en massa s’estén per cobrir la totalitat de la visió, com una pel·lícula màster, un món pantalla d’una realitat elàstica i canviant que s’adhereix a la pell dels objectes, de les persones i dels paisatges. No com un patchwork d’imatges artesanals, visions personals, somnis, imaginacions o ruïnes d’antics imaginaris... esquitxades de forats i imprecisions que conviden a la visió, a la imaginació. Sinó un tot visible que s’alimenta de les realitats que oculta.
Així, trobem un qüestionament de la realitat de caràcter directament polític: constatació de l’expansió d’una realitat dominant que amenaça el teixit d’altres realitats, que amenaça d’esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de viure, afectes… Com si mil biblioteques d’Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus afers, en els seus indrets, estiguessin cremant de nou. Com si en un termini de temps, potser ben curt, només ens quedés, amb sort, llegir les seves tristes cendres catalogades per experts.
Aquesta expansió d’una realitat dominant no ha conegut una intensitat i una extensió similar a la del capitalisme global, ni en conseqüència una resistència ni un rebuig similars. De fet, aquesta realitat dominant és ja la realitat, una realitat que té la consistència d’una “medusa fora de l’aigua”, una gelatina que cobreix tota la superfície, que impregna qualsevol esquerda. Al seu davant, “Només el rebuig total de la realitat ens la mostra en la seva realitat, ens la mostra en la seva veritat”.(4) Una realitat que ens desrealitza: una desrealitat.
Aquest rebuig del món com a realitat coincideix, a un altre nivell, amb visions que provenen de la poètica i la metafísica: l’advaita vedanta (el no-dualisme hindú) o la mística sufí en l’islam, entre d’altres. “L’u és la Realitat; la multiplicitat no és res més que noms i formes.”(5) En identificar-nos amb aquests noms i aquestes formes, en avesar-nos-hi, ens allunyem de la nostra veritable naturalesa, sortim a la persecució de fantasmes. Des d’aquesta perspectiva, l’anomenada realitat no se sosté si no és per una mena d’autosuggestió que emana de l’espès entramat de desitjos i temors, falses identificacions, accions i reaccions, en una experiència no llunyana del somni.
Una consideració sobre el somni i la vigília ens mostra el següent. En la vigília el món existeix il·luminat clarament per la llum solar, les coses semblen ser “allà fora” i la consciència només ha d’iniciar el moviment d’apropiació sota l’impuls del desig. De la vigília, n’aprenem l’existència d’una realitat. Malgrat això, aquesta realitat és la d’allò altre: objectes, éssers, etc., i la nostra realitat es defineix en relació amb aquesta alteritat. En el somni, però, la llum que il·lumina el món i ens el mostra és la llum de la ment, a soles amb nosaltres. No podem parlar d’una realitat exterior, és la nostra consciència la que projecta el món d’objectes i éssers, és el somiador el que ho crea; un món que desapareix en despertar-nos. El somni ens allibera del temps i ens ensenya a dubtar de la realitat exterior de la vigília: tal vegada despertar-nos d’un somni per penetrar-ne un altre. Potser la diferència entre somni i vigília sigui només una diferència de durada. Finalment, en el somni profund tant el món interior com l’exterior desapareixen sense més conseqüències per a la consciència; un hi és sense somnis, sense desitjos, sense món.
Despertar, en aquest context, significa que el somiador deixi de donar realitat a la des_realitat imaginada d’entitats separades, de noms i formes que apareixen per desaparèixer després. Significa recordar l’essencial unitat de totes les coses, reconèixer-se en la consciència que és Una, si bé la seva experiència íntima és única en cada ésser, i a la qual donem diferents noms: Ésser, Vida, Realitat...
“Qualsevol injustícia que cometeu serà en contra de vosaltres mateixos.”(6)
(1) Mahmud Shabistari, El jardí dels secrets. Pèrsia, segle XIII.
(2) Guy Debord, La societat de l’espectacle.
(3) Llamamiento y otros fogonazos (Tiqqun)
(4) Santiago López Petit, La movilización global.
(5) Ramana Maharshi, Sé el que ets
Hall i Auditori. Projeccions simultànies.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
Imatge: Collage numérique. Alain Kugel
http://photografiques.free.fr/montages/vues/pages/pieuvre.html
