“The only crime that the inmates of Migrant Detention Centres (CIE) have committed is to cross some border or other, to be poor, and to be black, that's all. Remember that these people are the grandchildren of the slaves who were hunted down like animals and loaded onto ships...” Lamine Sarr. “Nobody sees the reality of Migrant Detention Centres, it's a hidden reality.” Aziz Faye.
Barcelona
67 Descripción archivística resultados para Barcelona
It is not surprising to find that Zona Franca, the former commercial area of traditional industry, and 22@, the area recently zoned for logistic and technological capitalism, are part of a huge real estate operation publicised under the umbrella of Barcelona's post-industrial urban renewal. So, what economic and symbolic benefits do they generate, and for whom? What advantages do companies and institutions gain from this symbiosis? And what about the workers?
Sin títuloProject in Residency Falconetti Peña
/ Exhibition War, insubmission, art /
/ FILMOTECA DE CATALUNYA /
/ CRIPPLES OF WAR AND NORMALITY /
/ PATRIOTISM AND COLONIZATION /
/ YOU WILL DIE AS HEROES /
/ PAMPHLET AND REVOLUTION /
WAR, INSUBMISSION, ART
Project in Residency Falconetti Peña
In 1924, coinciding with the tenth anniversary of the end of World War I, Otto Dix published his work The War, composed of fifty engravings in which he denounced warmongering with a harshness that had not been seen until then. A century earlier, Goya, a painter who inspired Otto Dix, produced The Disasters of War. And now, one hundred years later, a cruel and senseless war is once again being fought in Europe.
Otto Dix is located between two times, Goya's and ours. The project for this exhibition/intervention is to take his engravings as a starting point for a journey through the art that has rebelled against war slogans.
Goya, Dix, Grosz, Arntz, Watkins and many other artists defied the prevailing aesthetic order by creating works of enormous relevance. To do so, they used modest formats, the engraving, the poster, the mimeographed magazine, the pamphlet, the false documentary, the only ones they could access in times of censorship and blockade. These are works that managed to last against all odds, as there were many who were interested in making them disappear.
Thanks to them, today we can follow the trail of those who in their day disobeyed the patriotic slogans, maintaining the flame of resistance to the war madness.
The project will cover various spaces and historical periods, combining different formats, pictorial, graphic and audiovisual.
The idea is to contrast them, face to face, with the messages of those who at the time bet on galvanizing the warrior ardor of the masses.
Unidentified Video Observatory Constellations
Presentation at the MACBA 2023-2024 IEP
Una eina per a explorar
L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.
«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»
A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).
Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present . — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).
Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)
Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.
Una constel·lació contra l'oblit
Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin, l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.
És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...
Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.
Una invitació a l'encontre
Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org , veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.
Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural , sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).
— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.
— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència ín
There is one place on the Rambla that Ariadna Pi has always been very fond of. This has been true of all the incarnations she has known over the decades, especially when they have taken place in and around El Chino, such as when she existed as a textile worker and mother of a family in a flat in Carrer Escudellers, a florist on the Rambla itself, a whore in Robadores, a shop assistant in Plaça del Padró, a young girl who someone fell madly in love with one night in La Paloma and never saw again, a young girl with whom someone fell madly in love one night in La Paloma and whom she never saw again, an immigrant first from the Catalan and then Andalusian countryside, and very recently from the Maghreb, living in a shabby boarding house perhaps in Carrer Ample, and earning a living rubbing scales in the Eixample. It should be noted that the aversion to this building was not so much explained by the things that were done, but by the type of staff who frequented it: haughty, bloated, arrogant characters, disdainful of the working people of the neighbourhood. The frequenters were the masters, the bankers, the landlords, the financiers, the powerful and their respective wives, the "best houses" in Barcelona, all the most uptight people, always dressed in their best clothes, hypocritically bragging to each other...
Observatorio de Vídeo No Identificado (OVNI)2 Mostra de Vídeo Independent de Barcelona 1994.
Mohamed Ramzam is a Pakistani who has earned a living delivering gas bottles in the neighbourhood of "El Raval" since arriving in Barcelona in 1990. Despite working these last 12 years Mohamed doesn't receive a salary and lives from day to day on the tips he receives from the customers. He has managed to bring his wife and three children from Pakistan and they live in a warehouse situated in the heart of this working class area where the Muslim ideas and traditions of Pakistan are held dear.
Sin títuloCristophe Coello spent eight years filming the everyday lives and activities of a group of men and women who squatted Barcelona buildings affected by property speculation (Miles de Viviendas). Squat captures direct democracy and invites viewers to immerse themselves in the experimental world of resistance.
Sin títuloINTERVIEW AGENCY An exercise that explores the interview format– as testimony or as a document – and the values associated with it: transparency/manipulation, neutrality/ideology and subjectivity/objectivity.
Sin títuloSin Papeles tells the story of the of a hunger strike staged by migrant workers, without papers (sin papeles), in a small church in Barcelona by bringing together a sound recording of its climax made in March 2001 and film footage of the location shot four years later to the day. The subjective account of the event made by the artist in the form of a sub-titled narration is a process of personal reflection de-objectifying the subject of migration for the purpose of work, displacement and social order. The film is a reflection on the implications and realities of the aspects of the EU project that have created a fortress of Europe.