Al bosc de Benyounes, la foret com li deien els seus habitants, va ser la última etapa d´un llarg viatge per milers de personas provinents del Africa subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´establien durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precaria situació económica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants pasaven per aquest bosc i després d´unas setmanes o messos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea comença a posar-se d´acord amb el Marroc en lo relatiu a la subcontractació del control de la frontera hispano marroquí. Els habitants de , la foret començen a sentIr de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il.legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s´instal.len controls policials als voltants de la foret, s´els impideix l´accés al aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions masives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàticas dels drets humans finançiades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i reds de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europeas. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les sevas comunitats d´origen. En Febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest video per visibilitzar la seva situació, en el que denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l´absolut abandonament que pateixen per part de ongs, asociacions e institucions defensoras dels drets humans i en el que reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.

Aquest quadre cinètic d'imatges i sons desarrelats s'esforça per exposar els prejudicis racials ocults en imatges familiars. Basant-se en valuosos fragments de llargmetratges com a Èxode, Lawrence d'Aràbia, Black Sunday, Little Drummer Girls i telenotícies, els autors han construït una narració estranyament irònica, imitant la història de la política d'Orient Mitjà. Salloum i Suleiman han construït una narració sorprenentment irònica que imita la història política de l'Orient Pròxim. A través d'unes certes frases polítiques clau veiem com una sèrie de distorsions repetides es transformen en política exterior. Speaking for Oneself constitueix el primer intent d'unificar en una sola cosa la imatge i l'acte.  

Juny de 2005, bosc de Benyounes al Marroc, a 2km de la tanca que separa Ceuta del Marroc. Com cada setmana trobem als ciutadans africans que esperen en aquest paratge l'oportunitat de creuar a l'estat espanyol, a Europa. Ens reunim amb el nostre equip de treball i dues persones del nostre col·lectiu. Discutim sobre moltes coses que ens preocupen i ens afecten. Després de la nostra posada en comú, decidim fer un document públic on es visualitzin les realitats que vivim al Marroc com a país de trànsit. L'últim pas abans d'arribar a Europa per milers d'immigrants subsaharians: una TAZ al bosc de Benyounes. Des de Febrer de 2005 els militars marroquins augmenten la pressió per encàrrec de la U.E.: controls, escorcolls, robatoris, pallisses, violacions...

A l'albada del segle XXI, un home anomenat Gharsallh mor i es fa enterrar en el seu mausoleu, al seu petit poble, Dhibet, al centre de Tunísia. La pel·lícula intenta transmetre fragments de vides marcades per Gharsallah, el sant, l'injust, el boig, el posseït. És la historia d'un home solitari que va impregnar tot el seu entorn, somnis inclosos.

Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Hakim Bey és el pseudònim de Peter Lamborn Wilson (Nova York, 1945), escriptor, assagista i poeta nord-americà que es descriu a si mateix com a “anarquista ontològic” i sufí.

Planta embotelladora de Coca-Cola i l'anunci publicitari de la mateixa beguda pels països àrabs.