Les memòries d’un metge i missioner a les terres frontereres de l’Afganistan van ser el punt partença d’aquest documental, editat a partir de fotografies que mostren la vida colonial a la frontera nord-oest de l’Índia britànica a principis del segle XX. Buscant les claus de les realitats que s’amaguen darrere de les imatges preses en una època de conflicte colonial, la pel·lícula juga amb les imatges i el so, mantenint-los en constant desacord per trobar equivalents contemporanis a les representacions occidentals d’un lloc i un poble llunya.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

Quan Israel es va retirar de la península del Sinaí el 1982, la ciutat de Rafah es va veure bruscament dividida entre Egipte i Gaza per un immens mur de metall i formigó. Algunes famílies es van trobar dividides per una frontera internacional de màxima seguretat, encara que en molts casos menys de 100 metres els separaven de les seves cases. Aviat, famílies influents van traslladar els seus negocis sota terra, a través de desenes de túnels secrets excavats per sota la tanca israelita. Tot es mou a través dels túnels de Rafah, des de cigarretes a drogues, diners o persones. És una empresa enorme, en la qual es guanya cinc vegades el sou mig de Gaza. És un negoci familiar que passa de pare a fill i sempre per raons de seguretat a més d'econòmiques es manté dins la família.

El documental d'Ahmed El Maanouni enregistra els concerts, entrevistes i les darreres posades en escena del grup de músics Nass El Ghiwane. Han estat famosos per la descripció de Martin Scorsese com “els Rolling Stones del nord d'Àfrica”. Nass El Ghiwane va sorgir dels límits urbans pobres de Casablanca, combinant elements de música tradicional marroquina, com els cants sufís, els ritmes o les danses berbers místiques dels gnawa, per crear un so amb tota la seva propietat, introduint una nova generació d'africans del nord a les seves arrels, i la resta del món a una revolució musical.

Aquest treball de la realitzadora libanesa Danielle Arbid té com a punt de partida una sèrie d'experiències sexuals, obsessives i ardents, contades lliurement i amb luxe de detalls pels amics de la directora. El joc de veus, d'homes i dones, que parlen sobre els seus secrets sexuals, combinat amb belles imatges d'arxiu (en format Super 8) i la foscor de la pantalla negra, genera un clima de tensió eròtica, en el marc d'un llenguatge altament poètic.

De la sèrie Fes. Ciutat Interior. Silencis i oliveres al vent, contemplacions, laberints i somnis. Abdelfettah Seffar, un artesà que durant molts anys visqué a Londres i va decidir tornar, ens parla de la seva visió de Fes, una ciutat velada, i reflexiona sobre occident i els seus conflictes.  

Un home absent. Una dona que rep les seves cartes. Ella ens les llegeix, però resta invisible. Qui li envia les cartes descriu el seu viatge. Finalment, deixa d'escriure. Però, és aquesta la fi del viatge? Potser només sigui l'escenari d'una pel·lícula imaginada.