El Mahabharata és un dels grans llibres de la humanitat. Escrit en sànscrit, és el poema més extens que mai s’hagi compost; té unes quinze vegades la longitud de la Bíblia. ‘Maha’ en sànscrit significa “gran” o “complet” i ‘bharata’ és el nom d’un personatge llegendari i el de la seva família o clan. Així, el títol pot ser entès com “La gran història dels Bharatas”. Però en un sentit ampli ‘bharata’ significa “hindú” i per extensió “home”, de manera que ‘mahabharata’ es podria traduir com “La gran història de la humanitat”. D’acord amb la majoria dels estudiosos, els esdeveniments narrats en el Mahabharata tenen probablement una font històrica. Uns altres sostenen que la interpretació correcta del poema es troba en l’àmbit del mite. Finalment, altres assenyalen que la seva importància és la dels llibres d’ensenyament: política, social, moral i religiosa. I així veuen el Mahabharata com un tractat d’iniciació en l’art del bon govern. “Pel que fa a nosaltres, aquest immens poema, que flueix amb la majestuositat d’un gran riu, té la riquesa inesgotable que desafia tota anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a d’altres. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixeixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció; tot apunta en la mateixa direcció. Es pot evitar aquesta destrucció?” Peter Brook i Jean-Claude Carrière En l’entrevista que vam gravar amb Carrière, aquest ens va assenyalar un aspecte més, la visió del Mahabharata com un gran poema sobre l’oblit. La humanitat sembla oblidar constantment la font de la seva veritable naturalesa. Aquesta primera part, La partida de daus ens mostra el progressiu enfrontament pel poder entre dos bàndols, un d’ells clarament més proper a la noció de dharma, mentre que l’altre tot just es preocupa per respectar-lo. Per evitar el conflicte directe es disputa una partida de daus, però la partida està trucada; el poder sempre fa trampa.

El Mahabharata és un dels grans llibres de la humanitat. També és el poema més extens que mai s’hagi compost. Va ser escrit en sànscrit i te unes quinze vegades la longitud de la Bíblia. ‘Maha’ en sànscrit significa “gran” o “complet” i ‘bharata’ és el nom d’un personatge llegendari i el de la seva família o clan. Així, el títol pot ser entès com “La gran història dels Bharatas”. Però en un sentit ampli ‘bharata’ significa “hindú” i per extensió “home”, de manera que ‘mahabharata’ es podria traduir com “La gran història de la humanitat”. D’acord amb la majoria dels estudiosos, els esdeveniments narrats en el Mahabharata tenen una probable font històrica. Uns altres sostenen que la interpretació correcta del poema es troba en l’àmbit del mite. Finalment, altres assenyalen que la seva importància és la dels llibres d’ensenyament: política, social, moral i religiosa. I així veuen el Mahabharata com un tractat d’iniciació en l’art del bon govern. “Pel que fa a nosaltres, aquest immens poema, que flueix amb la majestuositat d’un gran riu, té la riquesa inesgotable que desafia tota anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a d’altres. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixeixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció; tot apunta en la mateixa direcció. Es pot evitar aquesta destrucció?” Peter Brook i Jean-Claude Carrière En l’entrevista que vam gravar amb Carrière, aquest ens va assenyalar un aspecte més, la visió del Mahabharata com un gran poema sobre l’oblit. La humanitat sembla oblidar constantment la font de la seva veritable naturalesa. La tradició a l’Ínia diu: “Tot és al Mahabhrata. El que no és allí no és enlloc.”

The Gladiators és una ombrívola sàtira situada en un futur pròxim en què les grans potències del món, l’Est i l’Oest, alineats i no-alineats, reconeixen la possibilitat d’una guerra mundial imminent i intenten evitar-la canalitzant els instints agressius del home d’una manera més controlable. Ho fan mitjançant la creació d’una Comissió Internacional, seguint el model de les Nacions Unides, dedicada a organitzar una sèrie de lluites entre equips de soldats escollits de cada país. Aquestes competicions, que poden ser a mort, són anomenades “Jocs de Pau” i són retransmeses per la televisió global per satèl·lit, amb patrocinadors i anuncis. La pel·lícula segueix el Joc 256 [...]. El grup internacional d’oficials que estan veient el Joc 256 decideixen eliminar un home i una dona d’equips rivals que s’ajuden mútuament, perquè pensen que aquestes formes de comunicació constitueixen la major amenaça a l’estabilitat del sistema mundial existent.

A The Diary of an Unknown Soldier, Watkins va iniciar un estil de direcció que ha desenvolupat i amb el qual ha continuat experimentant en totes les seves pel·lícules professionals. Watkins es va negar a veure’s limitat per les convencions cinematogràfiques i, en aquest film, va alliberar la càmera de les limitacions d’un punt fix de visió i la va forçar a prendre part en l’acció per poder crear efectes sorprenentment realistes, gairebé com de noticiari, involucrant així els espectadors en els esdeveniments que estaven veient. El diari d’un soldat desconegut, però, no està limitat estrictament a tècniques realistes. Conté una barreja curiosa, gairebé ambigua, d’estil documental i expressionisme, i un sospita que les limitacions econòmiques i físiques a les quals s’enfrontava Watkins per problemes d’equip i de localització van jugar un paper fonamental en aquest enfocament.

A l’octubre 2011 es complia el 10è aniversari de la invasió de l’Afganistan i el començament del pressupost d’austeritat federal del 2012 als EUA. Ha arribat l’hora d’encendre l’espurna que posa en marxa una veritable transició democràtica, no violenta cap a un món en què les persones s’alliberen per crear solucions justes i sostenibles.

Les condicions precàries d’habitatge i treball de la població migrada al barri del Raval són un reflex de les condicions que van viure els nostres pares i avis, també migrants, durant la postguerra.

Ja s’han fet pel·lícules catastrofistes que han donat la veu d’alarma i que han complert el seu propòsit. Ara ha arribat el moment de demostrar que hi ha solucions i donar veu als camperols, filòsofs i economistes que estan inventant i experimentant noves alternatives i que expliquen per què la nostra societat està immersa en les actuals crisis ecològiques, econòmiques i polítiques. Pierre Rabhi, Claude i Lydia Bourguignon, els treballadors sense terra del Brasil, Kokopelli i Vandana Shiva a l’Índia, el Sr. Antoniets a Ucraïna... Els diferents entrevistats demostren que hi ha opcions, que una alternativa és possible. S’està responent, amb elements concrets, als reptes ecològics i, en general, a la crisi de la civilització que actualment estem travessant.

Slow Action és una pel·lícula de ciència-ficció postapocalíptica que reuneix una sèrie de quatre obres en 16 mm que se situen entre el documental, l’estudi etnogràfic i la ficció. Continuant la seva exploració en entorns estranys, Slow Action aplica la idea de la biogeografia de les illes —l’estudi de com les espècies i els ecosistemes evolucionen de manera diferent quan són aïllats i en un hàbitat inadequat— a una concepció de la Terra durant uns centenars d’anys: el desproporcionat creixement del nivell del mar, creant utopies hiperbòliques ens mostra possibles futures minisocietats.

"Si has construït un castell en l'aire, no has perdut el temps, és aquí on ha d'estar. Ara has de construir els fonaments sota ell". George Bernard Shaw. Algunes de les situacions que han succeït a la Puerta del Sol: “Aquestes en són només algunes, que he volgut guardar-me a la retina. Amb tot el respecte cap a les persones que conseqüentment s’han reunit durant dies al voltant d’aquesta plaça, i per a Antonio, aquest bombarder de la paraula que comparteix la seva indignació amb els presents.”