Descolonitzar la visió seria retornar-la, integrar-la al cos i als altres sentits, integrar-la al lloc, a les seves forces i buits… rescatar-la de la tirania del merament òptic per a obrir-la als altres ulls del cos i l’ànim, fer-la integral. Obrir també el diàleg amb aquell poder de la visió que la cultura dominant en occident va excloure o va disseccionar fins a extingir-la.

A una hora al nord de Dublín, a tocar del mar, hi ha una estranya col·lecció d'edificis grisos de ciment amb portes de vistosos colors i atraccions oxidades. És Mosey, el Coney Island d'Irlanda. Hi va haver un temps en què aquesta antiga ciutat de vacances va ser un món pensat per a l'entreteniment, amb sales de jocs, atraccions i xalets d'estiueig. Era un lloc on les famílies irlandeses acudien per desconnectar de la feina i relaxar-se, ballar i passar-s'ho bé.

El port de Tànger és el lloc de trànsit per on passen a diari una gran quantitat de viatgers i de mercaderies en grans camions cap a tota Europa. Per això al port hi viuen multitud de nens i adults esperant la seva oportunitat per amagar-se als baixos d'un camió i aconseguir creuar la frontera Shengen. La majoria tenen casa i família; no són “sensesostre”. Els tangerins passen un temps i tornen a casa a recuperar forces fins al proper intent. Els que vénen de lluny opten per instal·lar-se entre els contenidors o en algú racó més o menys amagat del port. L'Abdelghani és un d'aquests nens menors d'edat que han decidit deixar la seva família al sud del Marroc per intentar creuar a Espanya.

Primera part d'un vídeo tríptic, sobre el fet de deambular per zones frontereres, on les geografies físiques i imaginàries es tornen indistingibles.

Mohamed Ramzam es un pakistanès que es guanya la vida repartint bombones de butano en al barri del Raval des que va arribar a Barcelona. Malgrat no disposar d'un sou i viure solament de les propines ha aconseguit portar els seus 3 fills i la seva dona des del Paquistà, i viuen en un magatzem habilitat com a vivenda en el cor del Raval, on segueixen aferrats a la tradició musulmana del seu país.

“Visc al campus de la universitat Gaston Berger a Sant Luis de Senegal. Allí he conegut a africans de diversos horitzons. D'entre tots aquest amics, un ells, d'origen senegalès, em va arribar ben a dins. Va ser el primer a parlar-me de la meva diferencia, del fet que provinc d'Àfrica Central. Ell em va fer conèixer la seva concitat, els seus tabús: avui no sé on és. Sols sé que un dia, va marxar amb un caiuco en direcció a Europa. De la seva absència ha nascut el desig de fer un documental sobre la nostra trobada, de les nostres diferencies, dels llocs on hem anat plegats, dels amics que hem conegut.”