Los mercados de Fez, accesibles desde las vías principales de la medina, se encuentran normalmente muy próximos a las entradas de la ciudad, y reflejan la vitalidad de un microsistema económico ligado a las necesidades básicas de la medina y de su entorno rural inmediato.

Fez es una de las ciudades del norte de África que dispuso de mayor número de madrasas, y de mayor belleza arquitectónica. Las madrasas, antiguas escuelas coránicas, actualmente visitables como monumentos públicos, habían cumplido una de las funciones que dieron mayor esplendor a la ciudad de Fez: el estudio de la tradición islámica y del conjunto de leyes y disposiciones que regulaban la vida social. Eran, a su vez, residencia de los estudiantes. Madrasas: Bu Inaniyya (1350), al-Attarin (1323), Seffarin (1280), al-Sahri (1321).

Fez es la ciudad de Marruecos que mantiene más viva la tradición artesanal. La actividad del artesano, lejos de ser un mero oficio, refleja toda una concepción del mundo y una forma de vivir el tiempo y otorgarle sentido. Una sabiduría popular que se transmite de padre a hijo, de maalem, maestro, a aprendiz.

Guía anónimo. Fez Bali, la antigua medina de Fez fundada en el 809 por Idris II, es aún una ciudad completamente rodeada por murallas. Las puertas (Bab Bu Jeloud, Bab Fteuh, Bab Rsif, Bab Guissa...) mantienen así todo su valor social y simbólico, asociadas a las diferentes actividades de la ciudad y de sus habitantes..

Existeix un fons anarquista inherent a l’islam que mereix ser posat en primer pla. Des de la cosmologia corànica, es diu que l’ésser humà en estat de naturalesa és un ‘esclau (o servent) d’Al-lâh’, de la mateixa manera que el gira-sol és esclau del sol, ja que s’hi troba vinculat d’una manera orgànica. El concepte de la submissió a la Realitat Única (al- islam) no es tradueix en submissió a una institució humana, sinó tot el contrari: condueix al rebuig de tota coacció exterior com a contrària a la naturalesa de les coses. El musulmà rebutja les limitacions que el mercat i la institucionalització de la vida imposa a la seva llibertat, com a espai interior en el qual la intimitat amb la Creació es fa possible. La llibertat que reconeix el musulmà no és la llibertat política sota la tutela de l’Estat, sinó un estat/espai interior que ens capacita per rebutjar el món de les representacions, rebutjar la ficció del poder amb què alguns es revesteixen. Això es basa en la idea que l’ésser humà és en essència noble, que el seu estat de naturalesa (fitrah) és superior al seu estat de cultura. Diu Ibn Khaldun: “L’ordre polític i educatiu és contrari a la força de l’ànima, perquè encarna una instància de control exterior.” En aquest punt, s’entén que s’hagi qualificat l’islam com un ‘anarquisme místic’. Abdennur Prado és escriptor, president de la Junta Islàmica Catalana i codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.