Documental considerat com la primera pel·lícula anticolonial, sobre la repressió colonial a Costa d'Ivori. Una virulenta carrega contra el sistema colonial francès de després de la segona Guerra Mundial. Un documental que ha estat censurat a França durant més de cinquanta anys.

Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Primera pel·lícula rodada sobre aquest conflicte, es converteix en el primer gran document de referència sobre la guerra d'Algèria. Testimonis i arxius inoblidables per a poder “mirar la veritat de front”. Yves Courrière, escriptor i periodista, ha seguit sobre el terreny, entre 1958 i 1962, totes les grans etapes del drama algerià. Publicà entre 1967 i 1971, en quatre volums, la Primera història de la Guerra d'Algèria abans de realitzar aquesta pel·lícula.

“La meva àvia va néixer al territori de l'actual Burkina Faso, de la trobada entre un militar francès i una jove africana. El descobriment del singular destí de la minoria mestissa a la qual pertany, després de la separació de les mares, de l'abandó per part dels pares, fins al confinament obligatori als orfenats, em retorna al meu propi mestissatge”. Disponible online fins al 19 de novembre de 2021.

Documental que fou prohibit a França durant més de deu anys per criticar el colonialisme francès (i que ara tan sols es troba disponible en versió reduïda), és una investigació profundament sentida sobre l'art africà i el seu declivi com a conseqüència del contacte amb la civilització occidental. El comentari de Marker, característicament agut i reflexiu, es combina amb imatges d'una bellesa austera en aquesta protesta apassionada contra el destí d'un art que en altres temps havia estat un element integral de la vida comunitària però que fou degradat al caure víctima de les exigències d'una altra cultura.

El 1934, a la Somàlia italiana, un poderós colon dirigeix una enorme plantació amb molts treballadors indígenes, ajudat pel seu atractiu i enèrgic capatàs. La filla del colon, una noia maca i innocent, està desitjosa de conèixer una Àfrica romàntica, plena d'animals exòtics i éssers humans d'estranys costums deliciosament primitius.

Joves nigerians que van a treballar a Costa d'Ivori, desarrelats enmig de la civilització moderna. El protagonista i els seus amics han pres pseudònims per tenir una personalitat ideal.

Paris Couleurs es centra en els zoos humans que es celebraven a França i concretament a Paris, com una conseqüència i un reforçament dels estereotips racistes i eurocènctrics: el negre divertit, dòcil, sempre amb ritme al cos; l'oriental treballador i enigmàtic; l'àrab fanàtic, valent, en permanent reivindicació. Cap a ells desconfiança, control o paternalisme, però sol·licitud constant per a que formin part de les tropes de xoc que defensin les conquestes de l'Imperi. Les agressions a una “mare pàtria”, els treballs més durs, l'erotisme reprimit. De tots ells l'àrab, el musulmà, representa l'exemple més irreductible, un desafiament cultural a les fronteres, un perill intern. Es forja lentament l'etiqueta mediàtica del terrorisme. Mentrestant, l'extraradi urbà i els barris marginals van creixent. La repressió salvatge comença a ser una necessitat.