"Vaig somiar que la Universitat de Minnesota va celebrar un simposi d'assassins en sèrie i Joseph Beuys va donar el discurs de la nota clau".

"Així que el de color rosa va resultar bé. Últimament, he estat pensant molt el taronja. No és que consideri que aquestes peces són petites. És que són assequibles".

"La qüestió que em demanen més sovint les persones que desconeixen el meu projecte és, "De què va?" -una pregunta que jo mai sóc capaç de respondre. La sèrie no té tema central i és espero bastant heterogènia. En el seu conjunt no obstant això puc dir que està basada en el monòleg sostingut juntament amb el so de la meva veu. Tal vegada el vídeo prototip tindria dues parts. En primer lloc un monòleg que parla sobre un bucle d'imatges d'apropiació que promet revelar alguna cosa, seguit d'un "alguna cosa" que no és del tot el promès però que d'alguna manera maldestra, tal vegada amb humor, estan relacionats. La sèrie té una durada de cinc hores i la intenció de ser abordat com una col·lecció de poemes en prosa o contes molt breus: obrir-lo en qualsevol part i començar a llegir, passar el que no crida l'atenció, tornar a llegir el que sí ho fa. Així que veure'l amb un comandament a distància és una bona idea". (Steve Reinke)

En la dècada dels seixanta, els intents germinals d'observació crítica de la televisió van estar condicionats pel desenvolupament dels primers formats d'enregistrament. En aquest context situem aquesta peça històrica de Nam June Paik, que és un document sobre la relació de retroalimentació vídeo-televisió i els mecanismes que té aquesta última de filtrat i pixelado de la informació. 3 Mostra de Vídeo Independent de Barcelona 1996.