Janata Bennuna és marroquí, Hanan Al Shaykh libanesa i Nawal Al Saadawi egípcia. Les tres són escriptores en llengua àrab, intel·lectuals compromeses que mostren a través dels seus llibres la complexa realitat social del món àrab. Les tres tenen en comú que pertanyen a un mateixa generació marcada pel panarabisme. Van estudiar oposant-se a la seva família, però finalment van comptar amb el seu suport. Utilitzant la literatura com a arma, denuncien i descriuen situacions amb què no estan d'acord.

Abu Dhabi Style recull impressions sobre la ciutat i s'endinsa en les vides dels estudiants a la universitat i en el seu temps lliure. Coneixerem també les tradicions i la importància de la religió en les vides d'aquests joves moderns.

Ara que el terrorisme s'associa més que mai als àrabs i a l'Islam, s'ha concebut un campament de rehabilitació per a la prevenció del terrorisme, l'Arab Terrorist Management Camp, que ajuda els possibles futurs terroristes àrabs a superar les seves tendències violentes. La pel·lícula comença amb l'estil d'un documental, però aviat pren un caire més propagandístic, ironitzant sobre la capitalització del terrorisme.

A la frontera, la línia com a principi de propietat adquireix la seva major dimensió, definint físicament l'esfera de les relacions. Diàriament, aquells que la transgredeixen, reconstrueixen aquelles línies imaginàries, redefineixen la geografia tradicional i ocupen els no-llocs, on "els altres" existeixen de forma temporal.

Sandra Staffi visita a dues joves dones d'Abu Dhabi. Raweya i Fatia estudien producció audiovisual per ser independents i poder decidir el seu propi futur. Vesteixen amb orgull la roba tradicional, cosa que veuen com un privilegi.

Aquest quadre cinètic d'imatges i sons desarrelats s'esforça per exposar els prejudicis racials ocults en imatges familiars. Basant-se en valuosos fragments de llargmetratges com a Èxode, Lawrence d'Aràbia, Black Sunday, Little Drummer Girls i telenotícies, els autors han construït una narració estranyament irònica, imitant la història de la política d'Orient Mitjà. Salloum i Suleiman han construït una narració sorprenentment irònica que imita la història política de l'Orient Pròxim. A través d'unes certes frases polítiques clau veiem com una sèrie de distorsions repetides es transformen en política exterior. Speaking for Oneself constitueix el primer intent d'unificar en una sola cosa la imatge i l'acte.  

Un vídeo que es demana qui és el terrorista i per què. Una reflexió sobre el conflicte quotidià en els territoris ocupats, amb una banda sonora de música rap produïda per joves que viuen sota l'ocupació i inspirada per la Intifada.

Considerada tradicionalment una ciutat postmoderna, Dubai és en realitat una oposició entre dues formes de vida. Una part de la ciutat, la més poblada, viu en una arquitectura i en una societat que es podria considerar “moderna”. L’altra, la més coneguda, es fonamenta en el pensament postmodern que tan bé definia Jeremy Rifkin.