Les raons per les quals era impossible acceptar la independència d'Algèria.

Aquest curtmetratge, extret de la pel·lícula La Folle de Toujane, posa en primer pla un fet polític gairebé independent de la seva història. René Vautier interpreta un director-productor “compromès”, que acaba de presenciar com la policia apallissa brutalment un “àrab” al carrer, just davant del bar on està dinant. L’escena el commociona; no reacciona en el moment, però es promet a si mateix fer algun dia una pel·lícula sobre el que ha vist. Aquesta escena, que remet a les massacres d’algerians a París (17 d’octubre de 1961), simbolitza de manera especialment colpidora la importació de l’esperit criminal que animava la intervenció de l’exèrcit francès a Algèria. Ens recorda la realitat d’una violència extrema, encara present en la memòria col·lectiva i que, tanmateix, mai no ha estat assumida per una França que continua negant la seva responsabilitat. Una denúncia a l’autocensura dels cineastes francesos dels anys 60 i 70 davant la realitat del racisme d’Estat.

"Mostraré dos vídeos: Trobriand Cricket i Les Maîtres Fous per parlar del que anomeno “mimetic excess”. Per aquest terme entenc una alegria o “jouissance” en la mimesis per si mateixa (Nietzsche parla d'això en la seva descripció de Dionís). Un “excés” que es produeix en el moment de la descolonització en les dècades de 1950-60, amb la trobada entre el món indígena i l'europeu; el primer amb el seu cos mimètic i l'europeu amb la seva maquina mimètica (la càmera). Una pregunta actual: ara, al 2006, què fem amb aquest “excés?"

Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.

En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.