(...) Sense cap pudor, el 28 de febrer, en plena emergència per Coronavirus –en 5 dies s'havia arribat als 110 infectats oficials a la zona, ja fora de control–, la patronal industrial italiana, Confindustria, va iniciar una campanya en xarxes amb l'etiqueta #YesWeWork. "Hem de abaixar el to, fer entendre a l'opinió pública que la situació s'està normalitzant, que la gent pot tornar a viure com abans", va dir el president de Confindustria Llombardia, Marco Bonometti, als mitjans. El missatge del vídeo promocional per als socis internacionals era un despropòsit: "S'han diagnosticat casos de Coronavirus a Itàlia, però com en molts altres països", minimitzaven. I mentien: "El risc d'infecció és baix". Donaven la culpa als mitjans per un injustificat alarmisme, i al mateix temps que mostraven a obrers treballant a les seves fàbriques presumien que totes les fàbriques continuarien "obertes i a ple rendiment, com sempre". Tan sols cinc dies després va esclatar l'enorme brot de contagis i morts que va acabar sent el més important d'Itàlia i d'Europa. Però ni així van retirar la campanya, ni molt menys es van plantejar tancar les fàbriques. Extracte de l'article: Bèrgam, la massacre que la patronal no va voler evitar. L'àrea d'Itàlia més devastada per la Covid-19 és un gran pol industrial. No es va declarar mai zona vermella a causa de les pressions dels empresaris. El cost en vides humanes ha estat catastròfic. Alba Sidera, Roma, 10/04/2020  

La finestra d'un televisor.

Proposta de colaboració amb el Bornlab (El Born CCM) per a una aproximació col·lectiva a l’imaginari contemporani dels recursos naturals i el territori, a partir de la posada en comú sobre qüestions geopolítiques d’actualitat que tenen un ressò a la ciutat de Barcelona.

Teoria i pràctica de les cures

La soledat està en alça. "Allò que el discurs estàndard amaga és que la "normalitat" de las jornades de quaranta hores setmanals, més guarderia, més una àvia per als moments de necessitat, és no simplement millorable, sinó directament inacceptable".

                                                                                                                                                  CAROLINA DEL OLMO,   On és la meva tribu?

A Suècia, punt extrem en les tendències occidentals dins l'àmbit protestant, més del 50% de la població viu sola. La gent també mor sola, oblidada de tothom, després de tota una vida impulsada per un afany d'independència privada i d'adequació a la norma social, de comoditats i d'una socialitat just without phisical contact . El somni d'una vida independent, alliberada dels vincles comunitaris i de la família patriarcal, s'ha revelat un malson de soledat, tristesa i buit existencial.

Hem de travessar les oposicions binàries que pretenen fer-nos elegir entre dues opcions, l'una dolenta i l'altra pitjor. No es tracta de tornar a la vella família estrictament patriarcal, però tampoc ens hem de conformar amb la soledat metropolitana. Es tracta de crear, d'assajar, altres maneres de viure i d'estimar.

“ Segons Sarah Blaffer Hrdy (l'antropòloga i primatòloga ), les femelles de rata, un cop tancades en gàbies amb les seves cries com a única companyia, es comportaven d'una manera molt semblant a les mestresses de casa nord-americanes dels anys cinquanta, amb les seves obsessions i les seves neurosis. En canvi, observades en llibertat, les mares i les seves cries mostraven un ampli ventall de comportaments diversos en tot tipus de contextos socials”.

                                                                                                                                                  CAROLINA DEL OLMO, On és la meva tribu?

Una funcionària sueca, dedicada a investigar la creixent multitud de casos de gent que mor abandonada, completament aïllada, sense ningú, es pregunta al documental The swedish theory of love: "Per a què serveix tenir un milió al banc si no ets feliç? Però no és només no ser feliç, és la immensa i somnàmbula tristesa que inunda una civilització ruïnosa, l'existència dins la qual s'esmuny en mig de l'epifania d'una muntanya de deixalles.»

«Ho heu sentit? És el so del vostre món que s’esfondra" , diuen els zapatistes. La independència individual és l'ideal catastròfic d'un món perfectament organitzat i eficient, però fred com el gel.

«Al final de la independència no hi ha la felicitat. Al final de la independència hi ha el buit de la vida, la insignificància de la vida i un avorriment absolutament inimaginable».

                                                                                                            ZYGMUNT BAUMAN, entrevista inclosa a The swedish theory of love.

Logorama intenta mostrar fins a quin punt els logotips estan immersos en el nostre dia a dia. L'equip d'H5 n'ha dit: “Logorama ens mostra un món completament comercial, construït amb logos i marques reals que són destruïts per una sèrie de desastres naturals (incloent un terratrèmol i un tsunami de petroli). Els logotips són utilitzats per mostrar un univers alarmant (similar al que estem vivint) amb tots aquests gràfics que ens acompanyen en les nostres vides. Aquest univers organitzat és transformat violentament per un cataclisme fantàstic i absurd. Mostra la victòria d'allò creatiu sobre allò racional, on la natura i la fantasia humana triomfen.”