Documental que reflecteix com es viu des del Senegal el fenomen migratori cap a Espanya. Diferents protagonistes expliquen la història de familiars dels que han emigrat i donen el seu punt de vista des del Senegal.
Africa
62 Descripció arxivística resultats per al Africa
Le Cercle des Noyés és el nom donat als presoners polítics negres de Mauritània, empresonats des de 1987 a l'antic Fort Colonial de la ciutat de Oualata. El documental ens descobreix el delicat procés de treball mental dut a terme per un dels antics presoners, que recorda la seva història i la dels seus companys. Com un eco, els llocs del seu confinament se succeeixen un rere l'altre en la seva nuesa, despullats de qualsevol rastre d'aquell passat.
Avui dia el comerç just esta de moda. Es tracta d'ajudar els pobles més desafavorits del planeta a superar la seva condició gràcies a una distribució més equitativa dels beneficis. La mantega de karité guanya adeptes a Europa, on és utilitzada a la indústria cosmètica i com a substitut del cacau. Al permetre'ns compartir les vides dels que treballen per produir la mantega de karité a Burkina Faso, la pel·lícula ens porta al centre dels problemes de supervivència a l'Àfrica.
Philippe BaquéVídeo de denúncia de la situació en la que viuen més de 300 persones a la Nau del Poblenou de Barcelona, i de l'ordre de desallotjament que es va exercir sobre ells el 23 de juliol a les 6 del matí.
Dones en Rebel.liaLa Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.
Al bosc de Benyounes, la foret com li deien els seus habitants, va ser la última etapa d´un llarg viatge per milers de personas provinents del Africa subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´establien durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precaria situació económica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants pasaven per aquest bosc i després d´unas setmanes o messos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea comença a posar-se d´acord amb el Marroc en lo relatiu a la subcontractació del control de la frontera hispano marroquí. Els habitants de , la foret començen a sentIr de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il.legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s´instal.len controls policials als voltants de la foret, s´els impideix l´accés al aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions masives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàticas dels drets humans finançiades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i reds de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europeas. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les sevas comunitats d´origen. En Febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest video per visibilitzar la seva situació, en el que denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l´absolut abandonament que pateixen per part de ongs, asociacions e institucions defensoras dels drets humans i en el que reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.
Colectivo Frontera SurA Saint Louis, un poble al bell mig del delta del riu Senegal, és costum al naixement d'un infant fer ofrenes al genis aquàtics. Això ens dóna testimoni de la força simbòlica de l'aigua dins l'imaginari dels habitants que consagren rituals i cerimònies al ritme de la via quotidiana. Després dels inicis dels anys 80, la creació d'infraestructures per una presa més gran posa en perill l'ordre ecològic del delta. Com a conseqüència, les poblacions desenvolupen un gran sentiment d'amenaça sobre el seu entorn i la seva cultura.
Abdoul Aziz CisséUna antiga nau industrial del Poblenou de Barcelona serveix de refugi i lloc de treball per a diferents persones, la majoria d'elles provinents de l’Àfrica negra. Des d'allà denuncien les seves condicions de vida i treball, la segregació i agressions de les quals són objecte. I ens ofereixen una clara visió de la societat que els discrimina: "Em demanen que sigui civilitzat, que em civilitzi...i em pregunto Què és ser civilitzat?: gastar diners, comprar...consumir".
Li ZompantliL'escriptor Jordi Esteva torna a Costa d'Ivori per a esbrinar sobre l'esperit de la pantera que es va manifestar durant el rodatge del seu anterior documental "Retorn al país de les ànimes" sobre les creences ancestrals i els fenòmens de tràngol i possessió. En la pel·lícula, rodada en blanc i negre, amb el ritme d'una "road movie", l'escriptor assistirà de nou a una cerimònia de tràngol en la qual un komian serà posseït per l'esperit de la pantera i emprendrà la cerca de l'altra komian, en tota la Costa d'Ivori, posseïda pel mateix esperit poderós. El periple li portarà a la veïna Ghana a la recerca dels únics percussionistes que poden invocar a l'esperit de la pantera amb els seus ritmes.
Jordi EstevaRealitzat entre Camerun i Brussel·les, Je ne suis pas moi-même és un documental que explora les contradiccions que viu el món de les antiguitats africanes. D'on provenen les màscares d'art africà? Quin camí han seguit fins arribar a les vitrines de les galeries i col·leccions més importants d'Europa? Qui determina el valor econòmic i estètic d'aquestes peces en el context postcolonial' Hi ha un mercat d'art ètnic a Europa necessitat de nous objectes. També hi ha una Àfrica necessitada de recursos econòmics, disposada a vendre el seu llegat cultural i a falsificar-lo si fa falta.
Anna Sanmartí Baró