Quan el realitzador va visitar la seva mare a Sud-àfrica el 2008, va poder comprovar el pessimisme de la comunitat blanca rural on viu, sobre el futur i especialment sobre el fet de tenir un govern africà. Llavors van començar els primers talls de llum al país, “una metàfora perfecta d'ells endinsant-se en la foscor africana”.

El 1994, la directora d'aquesta pel·lícula va fer 20 anys. Fou l'any del genocidi a Ruanda i l'any en què va perdre el seu pare. El 1962, la mare de la directora va fer 20 anys. Aquell mateix any el país va aconseguir la independència oficialment i la directora va perdre el seu avi. Homeland és un passeig per Ruanda en companyia de personatges de dues generacions diferents. Un viatge al passat per aconseguir conciliar les històries íntimes amb la història de Ruanda, els punts de vista subjectius amb els arxius inèdits. Una profunda investigació sobre els orígens de la violència i el destí.

Realitzat entre Camerun i Brussel·les, Je ne suis pas moi-même és un documental que explora les contradiccions que viu el món de les antiguitats africanes. D'on provenen les màscares d'art africà? Quin camí han seguit fins arribar a les vitrines de les galeries i col·leccions més importants d'Europa? Qui determina el valor econòmic i estètic d'aquestes peces en el context postcolonial' Hi ha un mercat d'art ètnic a Europa necessitat de nous objectes. També hi ha una Àfrica necessitada de recursos econòmics, disposada a vendre el seu llegat cultural i a falsificar-lo si fa falta.

A Saint Louis, un poble al bell mig del delta del riu Senegal, és costum al naixement d'un infant fer ofrenes al genis aquàtics. Això ens dóna testimoni de la força simbòlica de l'aigua dins l'imaginari dels habitants que consagren rituals i cerimònies al ritme de la via quotidiana. Després dels inicis dels anys 80, la creació d'infraestructures per una presa més gran posa en perill l'ordre ecològic del delta. Com a conseqüència, les poblacions desenvolupen un gran sentiment d'amenaça sobre el seu entorn i la seva cultura.

Al bosc de Benyounes, la foret com li deien els seus habitants, va ser la última etapa d´un llarg viatge per milers de personas provinents del Africa subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´establien durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precaria situació económica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants pasaven per aquest bosc i després d´unas setmanes o messos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea comença a posar-se d´acord amb el Marroc en lo relatiu a la subcontractació del control de la frontera hispano marroquí. Els habitants de , la foret començen a sentIr de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il.legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s´instal.len controls policials als voltants de la foret, s´els impideix l´accés al aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions masives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàticas dels drets humans finançiades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i reds de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europeas. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les sevas comunitats d´origen. En Febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest video per visibilitzar la seva situació, en el que denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l´absolut abandonament que pateixen per part de ongs, asociacions e institucions defensoras dels drets humans i en el que reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.