Un Raig Verd que mai arriba. En canvi, el percebem, veient més enllà dels nostres ulls, més enllà dels turons, el percebem per un instant. Ens submergim en el desconegut, més enllà de l'horitzó, més enllà de la visió. En una sola presa d'11 minuts, la pel·lícula ens porta d'exuberants postes de sol, més enllà del raig verd, cap a la penombra, a la densa foscor de la nit, en espera de la imminent tempesta.

Un curtmetratge silenciós, centrat en la bellesa i la melancolia de veure cavalls dins la freda boira, i les metàfores que es manifesten, a mesura que passa el temps.

Hi ha molts protagonistes en aquest vídeo: el bosc, sobretot, i diversos tipus d'animals, efectes de llum natural, detalls d'instal·lacions dels diferents artistes (aquestes estaven instal·lades al llarg d'un camí en una vall del Piemont al nord-oest d'Itàlia com a resultat d'una producció de material de camp registrat amb motiu del projecte La collera delle lumache” (La ira dels caragols), el torrent, el cel i altres albiraments del paisatge. Cadascun d'aquests elements, de tant en tant, pot 'ocupar l'escena' de Soglie (Llindars), convertint-se en el protagonista momentani de l'obra, en absència total de jerarquies preestablertes. Una entitat intangible i impossible de documentar, però que l’artista aconsegueix evocar amb aquesta composició d'imatges i sons, tots ells absolutament autèntics i no tractats de cap manera en la fase de postproducció. Es podria definir Soglie (Llindars), com una epopeia dels esdeveniments d'aquells dies, el que va ser vist pels invisibles ulls del bosc i desprès narrat per ell mateix. Alessandro Quaranta el va somiar repetidament, en el llarg període que va dedicar a l'elecció de les imatges i els sons, a la seva transformació, i ara explica el seu somni a qui vegi aquesta obra de vídeo.

Una solitud trobada a la tempesta llunyana.  

La superficie neutra de la pantalla continuamente atravesada por una interferencia luminosa. El campo, definido por la pantalla, es recorrido por un haz de luz en múltiples direcciones, revelando cuerpos de diferente naturaleza e identidad. La luz, como recurso técnico nombra el objeto y, en su movimiento incesante, establece un juego de correspondencias. La luz es el ojo que forma una singularidad a partir del todo. La luz es el lenguaje que aísla del ruido indistinto de los sonidos.

¿Qué ocurre cuando un lugar es abandonado por el ser humano? Aquí donde durante mucho tiempo ha habido asentamientos temporales de comunidades marginadas, rechazadas, sin papeles, en tiendas de campaña o viviendas ruinosas hechas con los materiales de desecho de nuestra civilización del bienestar, al ser desplazadas por la fuerza, es la naturaleza la que ocupa su lugar. Aquí, la mirada se mueve en un bosque en la periferia de una ciudad, que se formó donde sólo veinte años antes existía un campamento romaní. Sólo al caer la noche es posible vislumbrar los testimonios de esas permanencias, que afloran como restos que no podemos retener, como absurdas intuiciones que desaparecen en cuanto creemos haberlas comprendido.