Fes és la ciutat del Marroc que manté més viva la tradició artesanal. L'activitat de l'artesà, lluny de ser un mer ofici, reflecteix tota una concepció del món i una manera de viure el temps i atorgar-li sentit. Una saviesa popular que es transmet de pares a fills, de maalem, mestre, a aprenent.

Fes és una de les ciutats del nord d'Àfrica que va disposar d'un nombre més gran de madrasses, i d'una més gran bellesa arquitectònica. Les madrasses, antigues escoles alcoràniques, a hores d'ara visitables com a monuments públics, havien acomplit una de les funcions que van donar una gran esplendor a la ciutat de Fes: l'estudi de la tradició islàmica i del conjunt de lleis i disposicions que regulaven la vida social. Eren, a més, residència dels estudiants. Madrasses: Bu Inaniyya (1350), al-Attarin (1323), Seffarin (1280), al-Sahri (1321).

Els mercats de Fes, accessibles des de les vies principals de la medina, es troben normalment molt a prop de les entrades de la ciutat i reflecteixen la vitalitat d'un microsistema econòmic vinculat a les necessitats bàsiques de la medina i de l'entorn rural immediat.

El projecte parteix de la idea de simbolitzar l'explotació material, física i emocional en la qual es va basar la colonització a partir del robatori del port d'Alger per part de les Tropes Colonials Franceses. Tenint en compte l'experiència personal i subjectiva de la ciutat, l'artista i un col·laborador algerià (Ahmed Chaabi) construeixen una doble narració dialògica, un retrat dels sentiments personals i històrics del lloc. Un poema d'amor sobre la dominació i la desconfiança, sobretot el que volem conèixer en profunditat, però que sabem impossible d'entendre íntegrament. Sobre el que la Kasbah va representar ahir i el que és avui. Els seus mites i les seves realitats, i un futur incert que tots compartim sota l'amenaça de la globalització. Més que qualsevol altre districte d'Alger, la Kasbah representa l' "alteritat". Els seus sinuosos carrers són un laberint cap al desconegut on un desitja perdre's i on, al mateix temps, es té por de fer-ho. Un món desconegut, fins i tot per als algerians, on el real juga per a amagar-se. El vídeo qüestiona l'objectivitat de l'investigador en el treball etnogràfic clàssic.