Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Quaranta joves i adolescents entre 14 i 21 anys viuen a una presó a la illa de Nisida, a Nàpols. Les mascares que dissenyen per amagar les seves identitats durant el rodatge contribueixen a crear uns llaços cada cop més estrets amb tres dels presos. Enfrontats a la vida de la presó, Enzo, Rosario i Samir ens conviden a compartir la seva rutina quotidiana a l'escola i al treball, avorriment i captiveri. També ens conten les seves històries i comparteixen els moments d'esperança i decepció. Si, tal com diu la Constitució, l'objectiu del seu càstig és la re-educació, aquest documental posa en dubte la compatibilitat entre aprendre i l'empresonament.