En el capitalisme global, el desplaçament dels cossos a través de les fronteres respon a un dualisme asimètric. Un costat de la frontera actua com a mur de contenció,una fulla que talla territoris, cossos i gèneres. Amb una voluntat no tant d’impedir l'accés a les zones centrals del capital, com d’administrar la legalitat d'aquest pas i així bifurcar el flux migratori en ser i no ser. L'altre costat de la frontera adopta una interface elàstica que s'expandeix sense fi en l'espai de «l'altre», preservant la impermeabilitat de coneixements i identitats. La frontera ha deixat de ser un espai perifèric per esdevenir central. La seva implosió es manifesta en tot un seguit d'institucions, dispositius de seguretat i agències paral·leles que poblen les nostres ciutats, configurant una frontera interior en expansió. La lògica de la frontera es propaga a la totalitat de les estructures del poder polític i cognitiu. En aquest sentit podem parlar de les fronteres com a laboratoris d'un nou sistema totalitari. El que abans eren proclames pròpies de grups sectaris obertament racistes, ara passen a formar part del discurs governamental i mediàtic. El colonialisme també és un estat de l'ànima, basat en l'alteritat en permanent oposició. Sempre un "altre" a criticar, ocupar, conquistar... mai la contemplació amorosa, el diàleg de transformació per ser, ...ser sense frontera.
