Un Raig Verd que mai arriba. En canvi, el percebem, veient més enllà dels nostres ulls, més enllà dels turons, el percebem per un instant. Ens submergim en el desconegut, més enllà de l'horitzó, més enllà de la visió. En una sola presa d'11 minuts, la pel·lícula ens porta d'exuberants postes de sol, més enllà del raig verd, cap a la penombra, a la densa foscor de la nit, en espera de la imminent tempesta.

Un curtmetratge silenciós, centrat en la bellesa i la melancolia de veure cavalls dins la freda boira, i les metàfores que es manifesten, a mesura que passa el temps.

En els últims moments d'una vida, els sentits humans es confonen amb els del bosc circumdant. La mort és el fet de fluir dels sentits humans cap al món més enllà de la gàbia de la carn. La mort és l'últim sospir que s'uneix a l'interminable viatge de la brisa nocturna.

Una solitud trobada a la tempesta llunyana.  

Fosqueja. Un caçador aguaita en la foscor, caminant cap a l'impenetrable. Els significats es troben en el corrent, a les muntanyes, les estrelles, o en la mort de les coses?

A través d'una forma estructuralista i simultàniament ambigua, la realitat de la imatge s'acosta a l'abstracte, deixant enrere la posta de sol i els arbres. A mesura que entrem en el crepuscle de la imatge, ens revela el seu veritable ull: l'energia tàctil i pura de la realitat, on no hi ha res més que llum sonora i la femta del Desconegut.