Afghan Massacre conta la història del terrible viatge forçat que van emprendre uns 3.000 presos que van rendir-se a les forces afganeses aliades d'Estats Units, després del setge de Kunduz. Els presoners foren obligats a introduir-se en contenidors i, quan començaren a cridar demanant aire per a respirar, els soldats afganesos els van disparar. Els més afortunats moriren els primers minuts. La resta va haver de patir un llarg viatge de quatre dies per una esgarrifosa carretera. Tan assedegats estaven que van esgarrapar la pell dels seus companys per llepar la suor i, fins i tot, van beure la sang de les seves ferides. Aquest documental conta com les Forces Especials nord-americanes van prendre el control de la situació, portaren als contenidors els presoners vius i morts fins al desert, on els van matar a tots i els enterraren. En algun lloc d'aquell desert, una fossa comuna alberga els cadàvers d'uns tres mil talibans. El documental també explica com el Pentàgon va mentir al món per dissimular el seu paper en la major atrocitat de la guerra afganesa. Aquest és el documental que no volen que vegis. La producció d'aquest documental es va allargar uns deu mesos en condicions perilloses, alguns testimonis van ser amenaçats, l'equip de producció va haver de desaparèixer i l'investigador va ser colpejat gairebé fins a la mort.

Després de les reflexions del Baghavat Gita, s’inicia la guerra. Una tragèdia que enfronta germans contra germans, famílies senceres, gent de valor contra gent de valor. Una guerra de conseqüències devastadores en la qual no sols està en joc la supervivència d’un dels bàndols sinó la continuïtat de la vida mateixa sobre el planeta: “fins les herbes tremolen de por”. Un enfrontament en el qual no dubten a fer servir les armes definitives. El propi Vishnu exclama: “Ara m’he convertit en la Mort, la destructora dels mons.” Una guerra que en paral·lel es lliura a l’interior de cada ésser humà.

Enganyats pel poder i humiliats per la supèrbia dels qui ara el posseeixen, els Pandava tot i encarnar una voluntat de justícia es veuen forçats a l’exili. Han d’afrontar 12 anys d’ocultació en els boscos i un any més en el qual han de continuar vivint d’amagat, sense ser descoberts. El Mahabharata ens planteja aquest desterrament com un període d’extrema duresa, en què la mort està sempre present i, alhora, el descobriment del seu revers. Sortir del palau, deixar la ciutat per viure en la natura representa també recuperar un contacte directe amb la vida, endinsar-se en la recerca del coneixement, iniciar un procés de neteja i enfortir la unió entre els germans. No obstant això, aquest enfortiment sembla portar de nou cap a la guerra. Aquesta part finalitza amb les famoses reflexions del Baghavat Gita, en les quals Krishna resol els dubtes d’Arjuna.

“A finals de 1964 el recentment elegit govern laborista de Harold Wilson ja havia trencat la seva promesa electoral de desarmar Gran Bretanya unilateralment, i estava, de fet, desenvolupant un programa a gran escala d’armes nuclears, tot i l’enorme protesta popular. La televisió britànica de l’època es mostrava bastant reticent a tractar el tema de la carrera armamentística, i hi havia un silenci significatiu sobre els efectes de les armes nuclears, un tema del que la gran majoria del públic no tenia gens d’informació. Per tant, vaig proposar a la BBC fer una pel·lícula que mostrés els possibles efectes d’un atac nuclear a la Gran Bretanya durant un esclat bèl·lic entre l’OTAN i la URSS.” Quan la BBC va veure la pel·lícula va entrar en pànic i van sol·licitar assessorament al govern abans d’emetre-la. Posteriorment ho negarien, però la trista veritat és que el 24 de setembre de 1965, contravenint la seva pròpia Carta d’Independència, la BBC va organitzar una projecció secreta de The War Game per a alts càrrecs del Ministeri de l’Interior, el Ministeri de Defensa, de Correus i Telecomunicacions, un representant de de l’Estat Major Militar, i Sir Burke Trend, aleshores secretari del Gabinet de Harold Wilson. Unes sis setmanes més tard, la BBC va anunciar que no emetrien la pel·lícula i van negar que la seva decisió tingués res a veure amb la projecció secreta per al govern". Peter Watkins

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

Simon decideix enregistrar un monòleg en el qual Barry parla de l'imperialisme americà i el projecte del nou segle americà, un discurs que es transformarà en l'element central que va inspirar aquesta animació. What Barry Says és la resposta de Simon al veure la manca d'interès que mostra el seu amic davant de les manifestacions en contra de la guerra, en l'època de la II Guerra del Golf. Molts joves de Londres van decidir que ja que no podien fer res per impedir l'atac contra l'Iraq; el millor era passar de tot.