The Visitor pren la forma de foto-assaig, i narra la història gairebé mítica de l'audiència de Orlow amb l'actual rei de Benín i la seva cort. La conversa se centra en els Bronzes de Benín (saquejats pels britànics el 1897), en la diàspora dels objectes culturals en l'espai i el temps i en l'absència, la representació, la propietat i la restitució del tradicional pel que fa a la modernitat.

“A finals de 1964 el recentment elegit govern laborista de Harold Wilson ja havia trencat la seva promesa electoral de desarmar Gran Bretanya unilateralment, i estava, de fet, desenvolupant un programa a gran escala d’armes nuclears, tot i l’enorme protesta popular. La televisió britànica de l’època es mostrava bastant reticent a tractar el tema de la carrera armamentística, i hi havia un silenci significatiu sobre els efectes de les armes nuclears, un tema del que la gran majoria del públic no tenia gens d’informació. Per tant, vaig proposar a la BBC fer una pel·lícula que mostrés els possibles efectes d’un atac nuclear a la Gran Bretanya durant un esclat bèl·lic entre l’OTAN i la URSS.” Quan la BBC va veure la pel·lícula va entrar en pànic i van sol·licitar assessorament al govern abans d’emetre-la. Posteriorment ho negarien, però la trista veritat és que el 24 de setembre de 1965, contravenint la seva pròpia Carta d’Independència, la BBC va organitzar una projecció secreta de The War Game per a alts càrrecs del Ministeri de l’Interior, el Ministeri de Defensa, de Correus i Telecomunicacions, un representant de de l’Estat Major Militar, i Sir Burke Trend, aleshores secretari del Gabinet de Harold Wilson. Unes sis setmanes més tard, la BBC va anunciar que no emetrien la pel·lícula i van negar que la seva decisió tingués res a veure amb la projecció secreta per al govern". Peter Watkins

Un retrat processat a mà de Jake Williams, que viu només enmig de quilòmetres de bosc en Aberdeenshire, Escòcia. Jake sempre té molts treballs entre mans, troba un ús per a tot, és un expert tocant la mandolina. Té munts de composts d'abonament des de fa molts anys. Té un sentit del temps diferent del de la majoria de la gent del segle XXI, que s'expressa explícitament en la seva idea de crear tanques col·locant menjadores per a ocells. De seguida em vaig adonar que hi havia paral·lelismes entre les nostres maneres de treballar: jo he intentat ser el més autosuficient possible i allunyar-me de la idea d'indústria; la vida i l'hort de Jake són molt semblants: pot mantenir-se amb el que conrea i, per tant, necessita poc els altres. Per a Jake, no es tracta de la nostàlgia d'un passat preelèctric, sinó d'un futur molt real.

Col·lapse semàntic i numèric, fluid anàleg-digital conduït per la veu de David Larcher. Video Void Text és un viatge místic per paisatges de sorolls analògics-digitals. Papallones 3d multicolor naveguen per mars de text embravit.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

Milers de persones visiten Londres cada estiu. Omplen els carrers amb bosses de les botigues més luxoses, porten càmeres digitals i gaudeixen de totes les possibilitats de la capital britànica. Però entre aquesta multitud hi ha també un altre tipus de visitant. El Kwaku és un noi ghanès que viu a Londres, on ha de fer front a la solitud i l'avorriment, a una vida aturada mentre somia en trobar una feina i també en un amic amb qui poder comptar.