3 Mostra de Vídeo Independent de Barcelona 1996.

United Kingdom (Great Britain).

http://www.georgebarber.net/

http://www.georgebarber.net/

Any: 1994

Les memòries d’un metge i missioner a les terres frontereres de l’Afganistan van ser el punt partença d’aquest documental, editat a partir de fotografies que mostren la vida colonial a la frontera nord-oest de l’Índia britànica a principis del segle XX. Buscant les claus de les realitats que s’amaguen darrere de les imatges preses en una època de conflicte colonial, la pel·lícula juga amb les imatges i el so, mantenint-los en constant desacord per trobar equivalents contemporanis a les representacions occidentals d’un lloc i un poble llunya.

Més de les dues terceres parts de les plantacions de cotó del món es troben als països en vies de desenvolupament i a l'antiga Unió Soviètica. Amb uns beneficis anuals de 3.200 dòlars, la producció de cotó hauria d'estar millorant la vida de la població. L'Environmental Justice Foundation lluita per a acabar amb el treball infantil i amb l'ús dels plaguicides nocius que s'empren en la producció de cotó, a la vegada que promou alternatives ecològiques.

Simon decideix enregistrar un monòleg en el qual Barry parla de l'imperialisme americà i el projecte del nou segle americà, un discurs que es transformarà en l'element central que va inspirar aquesta animació. What Barry Says és la resposta de Simon al veure la manca d'interès que mostra el seu amic davant de les manifestacions en contra de la guerra, en l'època de la II Guerra del Golf. Molts joves de Londres van decidir que ja que no podien fer res per impedir l'atac contra l'Iraq; el millor era passar de tot.

Milers de persones visiten Londres cada estiu. Omplen els carrers amb bosses de les botigues més luxoses, porten càmeres digitals i gaudeixen de totes les possibilitats de la capital britànica. Però entre aquesta multitud hi ha també un altre tipus de visitant. El Kwaku és un noi ghanès que viu a Londres, on ha de fer front a la solitud i l'avorriment, a una vida aturada mentre somia en trobar una feina i també en un amic amb qui poder comptar.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”