Col•lecció Petites Planètes. Jihad és un terme àrab fonamental. En aquesta època de conflictes i violència ens arriba únicament la versió mediàtica, més extrema i aliena al seu significat original, mentre que s'ignora el seu sentit profund. Jihad pot traduir-se per esforç, compromís i en un sentit extens lluita. És un concepte i una experiència que té dos nivells diferenciats, un subaltern de l'altre. D’una banda hi ha la jihad petita relacionada amb l'esforç, la lluita col•lectiva per una societat més justa i conscient del misteri d’allò Real (al haqq) i la Vida (al hayy) -ambdues noms d'Al•lah-. I de l’altra la gran jihad, considerada la més important i del resultat de la qual en dependrà l'èxit, la pèrdua o desviació de la primera. Aquesta gran lluita és la del qüestionament interior, l'esforç per netejar tot allò que dins l'esser humà ens allunya del que és Real... tot allò que dóna realitat a un món definit en entitats separades i egòtiques, tancat, apropiable, abocat al conflicte. Una de les pràctiques més belles i significatives de la gran jihad és la cerimònia ritual del dhikr (zikr). Paraula àrab que significa record... i que en aquest context significa específicament record d’Al•lah... reconnexió íntima -però dins d'una cerimònia col•lectiva- amb el misteri d’allò Real... és a dir amb allò que és indefinible, irrepresentable, inapropiable... fora de tota mida, física o racional. En aquesta tradició se'ns diu que només un òrgan de l'ésser humà es capaç d'albergar aquesta immensitat: el cor. El sufisme, lluita per mantenir-se al cor de l'islam. I a la dolorida Txetxènia el sufisme és la forma més extensa de l’ islam. Vincent Moon i Bulat Khalylov van enregistrar d'una manera bella i immersiva l'experiència d'aquesta cerimònia de dhikr.

L'escriptor Jordi Esteva torna a Costa d'Ivori per a esbrinar sobre l'esperit de la pantera que es va manifestar durant el rodatge del seu anterior documental "Retorn al país de les ànimes" sobre les creences ancestrals i els fenòmens de tràngol i possessió. En la pel·lícula, rodada en blanc i negre, amb el ritme d'una "road movie", l'escriptor assistirà de nou a una cerimònia de tràngol en la qual un komian serà posseït per l'esperit de la pantera i emprendrà la cerca de l'altra komian, en tota la Costa d'Ivori, posseïda pel mateix esperit poderós. El periple li portarà a la veïna Ghana a la recerca dels únics percussionistes que poden invocar a l'esperit de la pantera amb els seus ritmes.

Viatge iniciàtic a la medina de Fes, una immersió a la seva ciutat antiga, en el seu teixit antropològic i cultural, en el qual cada pas ens descobreix una nova dimensió i afegeix sentits nous al que ja hem vist. Un acostament a una altra cultura, pròxima i distant. Un mirall en el qual reflexionar també sobre el nostre propi món. Fes Ciutat Interior. És una instal·lació en 10 sales consecutives amb projeccions de vídeo en loop, cadascuna de les quals representa un nivell d'aproximació a aquesta ciutat. I una sala fosca amb l'audició d'un Dhikr. Més quatre monitors d'arxiu amb entrevistes. Els visitants decideixen el seu temps i seleccionen segons els seus interessos, cadascun d'ells veu doncs una exposició diferent.

"un pot veure el vol de l'ocell, mirar-ho per observar-ho o sentir que vola amb ell. Això és contemplar, convertir-se en l'altre". Hafiz. La contemplació a pesar (o gràcies a) la seva aparent tranquil·litat és el trance que més radicalment dissol, allibera al subjecte. En la contemplació l'altre va calant en nosaltres com una suau pluja... de sobte sense adonar-nos comencem a veure ... el món no està fora i res és inert ... les imatges apareixen i desapareixen sobre el silenci del que no té nom, ni forma ... com en un parpelleig que no és el dels nostres ulls ... potser llavors el mestre interior es mostri en la seva intimitat ... se'l reconeix perquè tot el sec reverdeix..a partir d'aquí sabrem que el cel pot ser també de pedra i els peus caminar pels núvols i ...Però sobretot no l'anomenis ... Doncs desapareixerà.