Deu aturats i aturades expliquen per què i com van decidir deixar de treballar. Després d'haver conegut durant un cert temps el món laboral, aquest homes i dones han fugit de la fàbrica, el magatzem o l'oficina: decidits a no acceptar mai més les regles de la guerra econòmica actual. Lluny de la imatge de l'aturat angoixat o deprimit “aquests són aturats que no demanen feina”, expliquen obertament perquè cerquen de realitzar-se fora del món del treball, amb molt pocs recursos, però disposant de molt més temps per dedicar-lo a ells mateixos.

En un món en què l'economia ja no està al servei de l'home sinó al contrari, els objectius de productivitat i els mètodes de gestió duen els treballadors al límit de les seves forces. Mai les malalties, els accidents laborals i el patiment físic i psicològic havien arribat a aquests nivells.

Benguigui engega la seva càmera en una zona multiètnica dels afores de París. Aquests “patis del darrere” de París –guetos suburbans industrials plens de migrants pobres– són un terreny abonat per als problemes socials on es produeix un xoc de cultures i identitats.

En un quart de segle, els immigrants magribins establerts a França han dut les seves famílies. Acostumaven a viure als barris de barraques abans d'ocupar els suburbis populars. Varen enviar els seus fills a l'escola i aquests nens van créixer a França. Avui els seus néts no poden avançar sense memòria, ja que sobre aquesta comunitat de dos milions de persones, un terç dels quals posseeix la nacionalitat francesa, pesa un doble silenci: el dels pares i el de les institucions. Mémoires d'immigrés, l'Héritage maghrébin, traça un retrat intern d'aquesta comunitat escampada pels quatre cantons del territori francès. Dividit en tres parts: "els pares", "les mares" i "els nens" la pel lícula es construeix a través de testimonis commovedors i entretallats.