¿Dónde está mi tribu?  Teoria i pràctica de les cures. Intervenció i debat amb Carolina del Olmo, després de la projecció de: The swedish theory of love d' Erik Gandinni, el12 novembre de 2016 a l'Espai Calabria de Barcelona. "La soletat va a l'alça. Hem de travessar les oposicions binàries que pretenen fer-nos elegir entre dues opcions, l'una dolenta i l'altra pitjor. No es tracta de tornar a la vella família estrictament patriarcal, però tampoc ens hem de conformar amb la soledat metropolitana. Es tracta de crear, d'assajar, altres maneres de viure i d'estimar".

La Zona Franca, l'antiga zona comercial de la indústria tradicional, i el 22@, el nou espai del capitalisme logístic i tecnològic, són, com ja suposàvem, sobretot part d'un gran negoci immobiliari emparat sota el paraigua de la renovació postindustrial de Barcelona. Llavors, quines plusvàlues econòmiques i simbòliques generen i en qui reverteixen? Quins avantatges obtenen les empreses i les institucions en aquesta simbiosi? I els treballadors?

(...) Sense cap pudor, el 28 de febrer, en plena emergència per Coronavirus –en 5 dies s'havia arribat als 110 infectats oficials a la zona, ja fora de control–, la patronal industrial italiana, Confindustria, va iniciar una campanya en xarxes amb l'etiqueta #YesWeWork. "Hem de abaixar el to, fer entendre a l'opinió pública que la situació s'està normalitzant, que la gent pot tornar a viure com abans", va dir el president de Confindustria Llombardia, Marco Bonometti, als mitjans. El missatge del vídeo promocional per als socis internacionals era un despropòsit: "S'han diagnosticat casos de Coronavirus a Itàlia, però com en molts altres països", minimitzaven. I mentien: "El risc d'infecció és baix". Donaven la culpa als mitjans per un injustificat alarmisme, i al mateix temps que mostraven a obrers treballant a les seves fàbriques presumien que totes les fàbriques continuarien "obertes i a ple rendiment, com sempre". Tan sols cinc dies després va esclatar l'enorme brot de contagis i morts que va acabar sent el més important d'Itàlia i d'Europa. Però ni així van retirar la campanya, ni molt menys es van plantejar tancar les fàbriques. Extracte de l'article: Bèrgam, la massacre que la patronal no va voler evitar. L'àrea d'Itàlia més devastada per la Covid-19 és un gran pol industrial. No es va declarar mai zona vermella a causa de les pressions dels empresaris. El cost en vides humanes ha estat catastròfic. Alba Sidera, Roma, 10/04/2020  

Mohamed Ramzam es un pakistanès que es guanya la vida repartint bombones de butano en al barri del Raval des que va arribar a Barcelona. Malgrat no disposar d'un sou i viure solament de les propines ha aconseguit portar els seus 3 fills i la seva dona des del Paquistà, i viuen en un magatzem habilitat com a vivenda en el cor del Raval, on segueixen aferrats a la tradició musulmana del seu país.

Recorregut per la vida dels Pakistanesos de Barcelona. Ens parlen sobre la seva feina, el seu viatge fins arribar a Barcelona la seva família, entre d'altres. Visitem alguns dels llocs on solen estar: la Rambla del Raval, els locutoris, la platja de la Barceloneta i les tres Xemeneies.

Converses entre minyones i senyores a Mèxic DF.

Can Ricart fou una fàbrica tèxtil durant el segle XIX. Un complex industrial amb diversos tallers en el segle XX. A principis del XXI, l'aprovació del Pla 22@ per a la reforma de les àrees industrials del Poblenou previ el seu enderrocament per a la construcció de varis edificis d'oficines. Es va convertir llavors en un objecte de litigi entre els tallers afectats, el propietari i promotor, Federico Ricart, Marquès de Santa Isabel, els defensors del valor patrimonial del conjunt i el seu ús públic, i l'ajuntament, responsable del pla urbanístic.