Observatory Archives 2020

/ CONTEXT 1994 - 2020

Observatory Archives 2020

Founded in 1994, OVNI (Observatorio de Video No Identificado) is a video-based research project that focuses on the analysis and critique of a significant part of contemporary culture. Created by video makers rather than cultural managers or curators, OVNI has always shunned the stereotype of the competitive festival and new releases. It is a project run by creators about creators who use the medium of independent video, in which creative practice has always been imperative. With the birth of the Observatory Archives in 1999 as one of its milestones, OVNI has witnessed three crucial decades, observing the birth of the internet, the transition from analogue to digital, and the tectonic shifts in the political and spiritual strata of contemporary culture. All of which have been reflected in its archives.

In 2020, OVNI offers a collectively mapped itinerary through this period. Under the title “ WINTER'S END ”, it presents four sessions of video-reverie, in a programme that subtly speaks of being adrift in the present moment and of memory. The title refers to a notion that is evocative, but also, more specifically, given the dates of the sessions, to the last days of winter and the transition to lightness. A concreate reference in overly volatile times, an evocation in times of loss.

Winter's End is held in memory of Toni Serra-Abu Ali, who met with death on 21 November 2019. Co-founder of OVNI and author of an important and extensive video oeuvre, the OVNI 2020 programme is guided by some of his works: each session begins and ends with one of his videos, in line with the thematic thread of each day’s programming. But it also includes many of his lesser-known titles, some made under a pseudonym, others anonymously.

Winter 's End- OVNI 2020, is not a retrospective or a representative survey of the Observatory Archives: that would be entirely impossible given the extent of the collection. However, at a moment in its history very much marked by Toni’s death, twenty-seven years after its foundation the Observatory is taking its extensive collection as a starting point for a particular reading. A look at fundamental questions and fragments, witnesses, and landscapes from these decades, which connect and establish a dialogue with a chaotic present presided by loss.

Without focusing on a clearly defined theme, Winter's End contemplates the drifting of the present in a programme marked by loss, in a space of time of attentive reading and of slowness, based on a desire to recover an intimate relationship with images.

Sensing the Twilight (day 1)

The first session of OVNI 2020 presents video portraits from the 1980s and 1990s, video diaries, people who talk to and with the camera on their own, in the low resolution and slower pace of analogue times. We observe video as it was then, more naïve, and therefore with a greater sense of freedom in relation to the media, through works made in pre-digital times, when the explosive spread of social media was still undreamt of. Pieces like Iñaki Álvarez’s El Dolor (1996), in which a group of people talk about their notion of pain, alone except for the camera; Xavier Hurtado’s Interview Agency (1992), a project in post-Olympic Barcelona that reveals the tension between the interviewer-cameraman and the interviewee, between transparency and manipulation, ideology and neutrality. Works that were particularly significant at the time, also in OVNI programmes in the 1990s, as was Ardele Lister’s Split (1981), in which a teenager talks about running away from home, and It Happens to the Best of Us (1989) in which she looks back on the episode as a young woman eight years later.

Crossing Mirages (day 2)

The second day of OVNI 2020 is a session that moves between loss and oblivion, illusion, and, finally, recognition in the essence. It includes important works like Marcos on Media (1996), which addresses the role of the independent media in the decade of globalisation; Una Cruz en la Selva (2006), a look back at colonised Guinea through historical archival materials, and Now I Become Death (2012), a reconsideration of Openheimer’s words after the first nuclear test, both edited by Toni Serra under a pseudonym. This second session swings between dreamlike moments and more concrete references situated in specific historical and geopolitical realities. But they all lead to the dissolution of materiality in Satsanga, en compañía de la realidad (2012), Toni Serra’s study on the non-dualistic nature of reality based on archival footage of Sri Nisargadatta Maharaj. This fundamental questioning of experience and its origin in unity is one of the core themes of the research at the heart of the Observatory Archives over the years.

Arriving at Memory (day 3)

A third session rounds off the main section of the End of Winter trilogy of programmes: a spectrum ranging from the notion of the personal relationship with the image, the media versus intimacy, and the days of “analogue naivety”, to the period of the consolidation of globalisation and the digital boom, by way of the true nature of reality and the exploration beyond the drifting moment in which we all find ourselves in one way or another, individually or collectively. On this third day, works like Toni Serra’s 7 Contemplaciones (2016), Till Passo’s Mast Qalandar (2005), and Dee Dee Halleck’s Bronx Baptism perhaps share a sense of devotion, community in unity, and contemplation as the path to becoming the other.

There is a fourth programme that we like to call the “Opening” session. Perhaps an opening up to times and spaces that will come in our interaction and continuity with the world. In any case, it is a session dedicated to Toni Serra-Abu Ali, with his works Al Barzaj (2010) and En el Camino de las Abejas (2018), which was his last video, made for the exhibition Beehave at the Fundació Joan Miró, OVNI 2020 Opening also presents two special titles in the archive, Xavier Hurtado’s Pi'txi (Acompañante) (2010) and Keith Sanborn’s For the Birds (2000).

OVNI Archives – Observatorio de Vídeo No Identificado

Rosa Llop, Simona Marchesi, Joan Leandre.

Unidentified Video Observatory Constellations

Presentation at the MACBA 2023-2024 IEP

Una eina per a explorar

L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.

«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»

A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).

Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present . — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).

Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)

Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.

Una constel·lació contra l'oblit

Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin,  l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.

És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...

Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.

Una invitació a l'encontre

Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org , veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.

Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural , sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).

— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.

— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència ín

An Archives research and edit on several audiovisual documents from various sources dealing with the old Spanish colony of Equatorial Guinea, most of it created for information and educational purposes. Images that illustrate the colonial obsessions of the times: the idyllic image of Spain's civilizing task, nostalgia for imperial times, the sadistic element in the hunt for wild animals, the work of Christianisation, the militarization of a layer of the population in order to ensure the existence of “loyal natives”, the perpetuation of the African stereotype...    

The Job has been put together from over six hours of archival material shot in the offensive against the city of Fallujah, Iraq. The footage was originally recorded by a journalist embedded with American assault troops, who were the only ones authorised to record images or approach the area before, during and after the fighting. Years later, the journalist posted the unedited footage on a temporary web site, adding a classical music soundtrack, as an “Iraqi souvenir” for the marines who participated in the attack: “to all the marines of kilo 3/5. Nick and Geoff send their thanks for all your acts of kindness and generosity…” This footage was captured online by Jean Pierre Gambarotta and Perro Loco from Caracas Libertaria, and edited by Abu Ali.

Since I Am That was released in 1973, Sri Nisargadatta Maharaj, along with Sri Ramana Maharshi, has been recognized as one of the 20th Century's most profound voices of Advaita Vedanta. The Lost Satsang depicts Maharaj in the most authetic way and directly transmits the overwhelming power of this remarkable sage.

From the series Fez Ciudad Interior. Silences and wind in the olive trees, contemplation, labyrinths and dreams. Abdelfettah Seffar, a craftsman who lived in London for years and decided to return, talks about Fez, a veiled city, and reflects of the West and its conflicts.

Video made from a conversation recorded in the 70 in Mumbai (India) .. between a traveler and Nisarghadata Indian philosopher, author of "I am That", one of the most recent and important examples of Advaita Vedanta. Satsanga is a Sanskrit word, which means: (Sat = truth, reality, Sanga = company) describes in Indian philosophy: 1. in the company of truth. 2. company in reality 3. accompanied by an assembly of persons who listen, speak and assimilate reality. This practice also takes the form of hearing or reading scriptures, reflections, discussions and assimilating their meaning, meditating on the source of these words.