Una recerca d'Al Khadir, الخضر‎, el mestre interior. Al Khadir, un personatge generalment desconegut en la cultura occidental, ocupa un lloc molt important en el saber popular i místic dels països del rizoma islàmic, si bé els seus orígens es remunten a temps ancestrals. Al Khadir, literalment “el que reverdeix”, habita el món intermedi, la terra de ningú, el fi interstici entre el real i l'irreal, la vida i la mort, el somni i la vigília... A aquest lloc, se l’anomena Al-Barzakh, l'Istme. Per on ell passa, tot reverdeix. Fins i tot les empremtes de les seves petjades es cobreixen immediatament d'herba.

"En l'univers hi ha coses que són conegudes i hi ha coses que són desconegudes i entre elles hi ha portes..". [William Blake] Un vell peregrí vestit amb parracs observa una flor en la foscor de la nit... L'home vell és una porta entre les coses que són conegudes i les desconegudes... simbolitza la decadència i el final d'allò que hem donat per real, i que ara es mostra efímer, igual que la pobresa dels seus vestits ja arrossegats pel temps. La proximitat de la mort com a indefugible veritat li atorga la seva pròpia visió; una visió nova i profunda no limitada a la percepció visual, ni a la lògica i les lleis del món. Potser per això que en plena foscor de la nit pot contemplar la bellesa d'una flor.

Un viatge iniciàtic a través de diferents paisatges interiors que tenen el seu reflex en els erms urbans, en l'evocació de la mort i la solitud, però també en la contemplació i la celebració de la vida.

“Viatger que viatges sense més equipatge que la imaginació”.

"un pot veure el vol de l'ocell, mirar-ho per observar-ho o sentir que vola amb ell. Això és contemplar, convertir-se en l'altre". Hafiz. La contemplació a pesar (o gràcies a) la seva aparent tranquil·litat és el trance que més radicalment dissol, allibera al subjecte. En la contemplació l'altre va calant en nosaltres com una suau pluja... de sobte sense adonar-nos comencem a veure ... el món no està fora i res és inert ... les imatges apareixen i desapareixen sobre el silenci del que no té nom, ni forma ... com en un parpelleig que no és el dels nostres ulls ... potser llavors el mestre interior es mostri en la seva intimitat ... se'l reconeix perquè tot el sec reverdeix..a partir d'aquí sabrem que el cel pot ser també de pedra i els peus caminar pels núvols i ...Però sobretot no l'anomenis ... Doncs desapareixerà.