2017 - El taller invisible
/ TONI SERRA *) ABU ALI
Toni Serra *) Abu Ali
Una activitat en el marc de la programació d'OVNI per aquest 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que proposa -amb l'ajuda de vídeos i textos- endinsar-nos en la noció de l'invisible. Impartit per Toni Serra (Abu Ali), el taller fa un recorregut que va d'allò polític a allò poètic, o de la poesia a la mística.
De la invisibilitat forçosa a la permanent exposició al panòptic. La imatge com a vel. Túnels de realitat. La realitat del somni. Creuant a l'altre costat. De la contemplació. L'u i el múltiple.
Estàs adormit i la teva visió és il·lusòria, tot el que veus és pura imatge. (1)
La gegantesca maquinària audiovisual del capitalisme funciona -igual que les seves altres màquines- sota una pulsió extractivista; la vida apareix davant d’ella com un interminable jaciment a explotar. En presència d’una tal voluntat instrumental, és lògic contraposar-hi un mètode basat en la col·laboració, la immersió i el compromís; que teixeixi els creadors d'imatges amb el seu entorn i no els converteixi en mers agents d'aquesta maquinària. Tanmateix, és de témer que això, per si sol, sigui del tot insuficient i reversible, si no va acompanyat d'una crítica radical de la noció de visió que s'ha imposat en la cultura dominant global, si no es considera la seva capacitat d'extreure, però també la d’implicar i projectar, si no es desconstrueix un llenguatge visual que implementa la colonització del temps i de la percepció...
Normalment associem la imatge amb la visió, però en la societat del capitalisme global, l'ús espectacular (2) de les imatges ha convertit la seva visió en una forma de ceguesa, creant un imaginari teixit per una quantitat ingent d'imatges que es van renovant i al mateix temps replicant sense solució de continuïtat. Un teixit que es va espessint fins a formar un atapeït vel d'imatges que no només impedeix la visió i mediatitza l'experiència directa, sinó que tendeix a colonitzar les realitats i els nostres somnis, mentre espolia els jaciments de fantasies (3), i els imaginaris personals o comunitaris. Una realitat dominant que amenaça el teixit de realitats altres, que amenaça amb esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de vida, afectes... Com si mil biblioteques d'Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus quefers, en els seus llocs, ja estiguessin cremant de nou.
Sovint s'insisteix en el caràcter manipulador de la imatge mediàtica, la seva capacitat de desviar, pervertir, girar els sentits i crear una visió de la realitat completament esbiaixada en benefici dels grans poders econòmics. Una gran maquinària de producció audiovisual, aparentment diversa, en mans d'unes poques corporacions privades, estatals o híbrides. Però el seu veritable poder no radica tant en negar, forçar, manipular -la qual cosa sempre genera resistència i per tant oposició-, com en afirmar, construir, constituir, donar un lloc i un sentit; és a dir, construir un imaginari i oferir un lloc, un paper, un rol, ja sigui individual o col·lectiu, en aquesta pel·lícula màster que hores d’ara es projectarà sota l'epígraf de realitat . Sens dubte, es tracta d'una realitat tan real com ho podria ser un parc temàtic o un super mall , que simulen places, músics de carrer, i fins escenes d'acció....
Aquesta realitat espectacular es teixeix sota la constant i alta centrifugació de les etiquetes: informatiu, ficcional, publicitari, educatiu, entreteniment, entrenament..., entremesclant aquests valors, no només temàtica o conceptualment, sinó també en la seva sintaxi de consum, permutant-les en el temps i l'espai fins que esdevenen indistingibles, o bé de distinció irrellevant, en ser consumides i digerides en un mateix segment vivencial.
Amb l'impuls de les noves tecnologies de consum, entreteniment i sociabilització, els mitjans audiovisuals han experimentat una radical mutació i hibridació. Han cedit en part l'oligopoli dels mitjans de producció audiovisual per a ser complementats (i contrastats) per la massiva disseminació de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges. S'han hibridat amb altres mitjans basats en micro segments d'informació i opinió..., creant una densa atmosfera mediàtica en la qual les notícies televisives, la publicitat, els videojocs, el cinema, els publireportatges i les xarxes socials, s'autoreferencien constantment. Inspirats en les tècniques de màrqueting i enriquits per la informació personal, que voluntàriament es cedeix en les anomenades xarxes socials, s'ofereix també un rol espectacular a les veus crítiques. Tot implementant una nova versió del panòptic, ja que allò que tenen de social aquestes xarxes s'acaba en la seva propietat, gestió i ús de les dades que acumulen.
Ja no només es projecten models sobre un espectador passiu, a l'estil de l'antiga fàbrica dels somnis hollywoodians, sinó que s'ofereix i s'incentiva una oportunitat participativa, una interactuació que involucra l'antic espectador i li atorga un rol protagonista en un guió ja pre-escrit. Les històries, sentiments, drames personals i col·lectius, les aspiracions, desitjos, somnis, temors, aversions i filies, les emocions i idees, són considerats com la matèria primera que alimenta la gran maquinària acumulativa, sempre dirigida a la màxima obtenció i continuïtat de beneficis en forma de capital financer o cognitiu. En aquest context, la lliure participació i interactuació, com va saber veure Pasolini, conviu paradoxalment amb l'espoli i la despulla, l'explotació dels ingents jaciments vivencials, culturals, realitats personals i col·lectives de qui hi participa, la realitat de les quals esdevé productiva o bé és suspesa. La matèria primera és administrada segons la lògica econòmica del màrqueting i la política del control, extreta per a formar part del timeline (4), filtrada i retornada a la pantalla en forma d'imaginari global.
El poder dominant es projecta en un imaginari abocat a allò que és extern, però això no significa que s'exerceixi únicament en les formes i en les superfícies, sinó que motiva i força a que tot interior –anònim, ocult, insignificant– flueixi cap a la superfície, es redueixi a la mateixa, es mostri, es publiciti i, al final, sigui només aquesta exterioritat. Solament així és possible establir la seva completa cartografia, agrupar i produir les seves identitats... adjudicar-li els seus experts i destinar-li les seves mercaderies.
Realisme capitalista.
El so mni de l'època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un so mni angoixant que us deixa més exhaustos encara. És l'anestèsia que requereix una anestèsia encara més profunda. (5)
Aquest és el somni del qual emana l'anomenat realisme capitalista (6), que afecta sobretot la població de les zones centrals de la globalitat, en les quals tendeix a aparèixer com un sistema injust però sense alternativa imaginable. Fisher, autor d'aquest terme, el planteja com la impossibilitat que en un marc capitalista quedin espais per concebre formes alternatives d'estructures socials.
El realisme capitalista, tal com l’entenc, no es limita a l'art o a la forma quasi propagandística amb què funciona la publicitat. Seria més aviat una atmosfera que tot ho impregna, condicionant no sols la producció de la cultura, sinó també la regulació del treball i l'educació, i que actua com una espècie de barrera invisible que limita, restringeix el pensament i l'acció. (7)
El realisme capitalista, implantat a l'estil d'una ideologia hegemònica, consisteix tant en la convicció de que no hi ha alternativa al paradigma d'organització social capitalista, com en els seus propis mecanismes de reproducció i disseminació entre la majoria de la població.
Com hem vist, la indústria de la imatge i els mitjans de comunicació són fonamentals per a projectar en la pantalla social aquest realisme capitalista. D'entre els mecanisme
