Escoltant les paraules tzotzil d'un home que ha viscut com a esclau i que ens explica els seus records. La conversa és traduïdes pel seu fill al castellà, i jugant al camp hi ha els néts. Tota una generació que ens demostra la seva digna lluita quotidiana, la lluita dels zapatistes.

Conversant en un bar de San Cristoball de les Casas amb un veí del barri, que ens explica la seva visió de la lluita i unes reflexions sobre la història de Mèxic.

Seminari amb Andrea Cavalletti i Marcello Tarì. La Base - Barcelona 3 - 4 de novembre 2016. Quina és la temporalitat justa de la revolució? És potser la d'estar atents al vaivé quotidià de la política clàssica, així com a les forces visibles que la determinen i orienten, anomenin-se capitalisme, sistema financer o globalització? Llavors, és estar atents a l'ahir i preparar el demà? O potser hem de situar-nos a una profunditat major, hem d'obrir el camp de l'horitzó per no quedar captius, a dins de l'esdevenir revolucionari, sota l'atracció fatal que exerceixen les estructures de poder modernes, govern, frontera, policia, etc., filles de la tramuntana interior que angoixa la civilització occidental, abocant-la de fracàs en fracàs fins al seu actual estat de zombi, de vida degradada que en la mort busca sobreviure's a si mateixa… destruint-ho tot al seu pas? És, aleshores, estar atents a l'abans-d'ahir i al passat demà? O, tal volta, trobar una zona de tensió entre ambdues que ens permeti obrir una esquerda per incrementar la nostra potència? Com fer coincidir revolta i revolució? Com destituir un horror la normalitat del qual ens embruixa? I com comprendre aquesta destitució? En el llenguatge ordinari la paraula destitució s'utilitza, per una banda, per assenyalar en sentit polític el procediment de remoció d'un sobirà, de la pèrdua del càrrec d'un cap d'Estat, tal com recentment ha ocorregut al Brasil, però, per altra banda, en un sentit més genèric, la paraula destitució assenyala l'operació de treure-li tot fonament a alguna cosa; per exemple quan es diu que «aquesta història ha estat destituïda de tot fonament». Quant a l'ús actual, tal com apareix a l'àmbit de cert pensament anomenat radical, més que dintre del context de la política clàssica cal orientar-se segons la segona concepció. Aquest és el sentit que adopta, als anys '90 Reiner Schürmann, quan escriu un llibre voluminós per fer la història tant dels principis hegemònics que han presidit la civilització occidental com de la seva destitució. Aquella que Schürmann anomena l'època an-àrquica, és en definitiva la nostra, l'època sense fonaments, la de la crisi de tot principi ordinador del món . En sentit polític entendrem la destitució com l'operació que priva de tot fonament –jurídic, ètic i fins i tot existencial– al poder vigent; i no, per tant, com la simple deposició d'un cap d'Estat. No fa massa temps que el concepte de «poder destituent» o «potència destituent» és present al nostre vocabulari polític. El que farem serà repassar la genealogia d'aquest concepte i situar-ho en la nostra actualitat. El terminus ante quem per al temps recent és el 2001, quan el Colectivo Situaciones va escriure un llibre sobre la revolta argentina d'aquell mateix any i va parlar d'una «insurrecció destituent». Després, passant pel Tronti, el 2005, Giorgio Agamben el 2013, arribem fins al Comità Invisible el 2015. Però, el vertader punt de partida d'una teoria de la destitució hem de datar-lo al segle passat, precisament a l'obra d'en Walter Benjamin, en particular l'assaig del 1921, Crítica de la violència. El que hem de comprendre ara és especialment la manera com es manifesta la potència destituent: en un gest? Un enunciat? Un lloc? O més aviat es tracta d'un temps particular? O, potser, d'una atmosfera?

Dolores Tejada Saavedra, regidora de treball de Marinaleda, ens explica amb tot luxe de detalls i un llenguatge senzill, i proper, com un poble, tot lluitant i resistint, va aconseguir socialitzar els mitjans de producció, l'habitatge, la salut, l'educació i l'oci. També ens dóna la seva opinió sobre els immensos avantatges que comporta un sindicat actiu, amb el poder polític de l'Ajuntament i la força productiva de les seves cooperatives en mans del poble. Marinaleda és una ciutat de 3.000 habitants on la taxa d'atur és el 0%, on qui vulgui treballar en l'auto-construcció de la seva casa només haurà de pagar 15 € al mes, on les famílies treballadores que hagin de deixar els seus petits en una escola-bressol només pagaran 12 € al mes i això inclourà el menjar i un llarg etcètera. Un veritable oasi enmig d'un país dominat pel capitalisme més salvatge i el govern més caspós i retrògrad que ha tingut la curta democràcia espanyola i que està deixant una taxa de desocupació del 27%, un 50% d'atur juvenil i una pobresa greu que afecta a tres milions de persones.