Aquest vídeo tracta els temes del nacionalisme i la nació estat, les polaritats temporals, l'alienació, el rebuig i la construcció de les identitats polítiques, l'etnofeixisme, el cos com a objecte i metàfora, els agents, els monstres i el que és abjecte, les afinitats subjectives i les confiances objectives. El material es va filmar mentre el seu autor abandonava casa seva, arribava a Nova York i Viena i a continuació es desplaçava a través de l'antiga Iugoslàvia (amb parades de Ljubljiana, Zagreb, Sarajevo, Belgrad i Sofia), poc després dels bombardeigs de l'OTAN. Els subjectes que conversen procedeixen d'una gran varietat de contextos: emigrants, refugiats, sol·licitants d'asil, residents (permanents i provisionals), estudiants, treballadors i productors culturals. Tots ells expliquen la seva experiència, situen llocs, canvis i esdeveniments, i s'hi teoritzen i expliquen els temes en joc i la imagineria ambiental associada, amb la qual cosa es constitueixen històries específiques de situacions i situacions d'històries en la intersecció de les cultures en aquest(s) lloc(s) i moment(s) concret(s).
Jayce SalloumResistencias-ovni2005
72 Descripció arxivística resultats per al Resistencias-ovni2005
Que succeeix quan una papallona mou les seves ales? L'aire es mou al seu voltant i desencadena un huracà a l'altre costat del globus? I si les accions d'una gran empresa cauen de forma imprevisible un dia, quan treballadors perden els seus llocs de treball o les seves pensions! El mercat global no és un territori neutral, sinó un estat d'interconnexions.
Carole PoliquinEl terror es el colonialisme britànic i l'imperialisme de la guerra freda. El temps és l'any 1953. La invasió de Guaiana per part de l'exercit britànic l'any 1953 és el punt de partida d'aquest documental sobre el colonialisme i l'imperialisme occidental durant l'època de la guerra freda. Centrant-se en la repressió econòmica i cultural del poble de la Guaiana, els realitzadors expliquen la força d'uns esdeveniments històrics que ens ajuden a entendre la lluita de les classes treballadores. Terror and the time utilitza dades històriques, entrevistes i nou Poemes de la Resistència de Martin Carter per analitzar l'impacte total dels esdeveniments de l'època. Les imatges de les seqüeles de la pobresa i l'opressió assenyalen els complexes efectes de la vida quotidiana sota el domini colonial. Eusi Kwyana, un dels principals integrant se l'aliança dels treballadors, explica que els versos de Carter, prohibits a Guaiana, van ser efectius perquè són un producte cultural o "alimentació ideològica", que enriqueix la seva lluita.
Victor Jara CollectiveMohamed Ramzam es un pakistanès que es guanya la vida repartint bombones de butano en al barri del Raval des que va arribar a Barcelona. Malgrat no disposar d'un sou i viure solament de les propines ha aconseguit portar els seus 3 fills i la seva dona des del Paquistà, i viuen en un magatzem habilitat com a vivenda en el cor del Raval, on segueixen aferrats a la tradició musulmana del seu país.
Iban del CampoUn documental sobre l'esquerda generacional entre els joves israelians que viatgen a l' Índia, i la pròpia societat conformista de l'Israel d'avui. S'explora també la nova sub-cultura israeliana que s'ha desenvolupat a l' Índia arran d'aquesta esquerda. El vídeo segueix Amos Mosenzon, un israelià de 72 any, que decideix emprendre viatge al país amb el qual sempre ha somniat: l'Índia. Demana permís a la seva mare de 95 any, perquè no entén està capficat en viatger a l' Índia, quan podria visitar un país "civilitzat" com França o al Japó. Amos s'acomiada de la seva dona i comença el seu viatge cap al desconegut.
Nisan KatzSoraida es una dona palestina que viu a Ramallah, als territoris ocupats. Al vídeo veiem la seva lluita diària per conservar la seva humanitat enmig de l'opressió al seu barri on totes les dones duen el vel, els homes no acostumen a recitar buides consignes polítiques , i els joves no tenen bombes lligades al seu cos. La vida continua malgrat els tocs de queda, i els punts d control que els empresona en una gàbia sense reixes. A través de les seves activitats diàries descobrim el pitjor aspecte de viure en un estat de setge: la pèrdua de control sobre la pròpia vida. Soraida ens fa partíceps de les seves reflexions sobre la vida a Palestina i el seu refús a l'odi i la violència.
Tahani RachedLas accions-performances del Reverend Billy, predicador de la església per l'Aturar les Compres, dins i fora de les cafeteries Starbucks i botigues Disney acaben sovint amb la detenció del reverend. El Reverend Billy afirma que tot canvi social comença amb actes de desobediència civil i inclou entre els seus herois els moviments pacifistes i de drets civils i laborals.
Dietmar PostHi ha resistències de diversos orígens i llengües que es despleguen enfront de la imposició d'un pensament únic i hegemònic.
/ CONTEXT 1994 - 2020
A diversos llocs i cultures es va imposant la paraula resistència, que s'afegeixen a d'altres que no han deixat de practicar-la. Resistència és un terme que comporta negació: obstaculitzar un procés, una força, però també salvaguarda una afirmació: altres maneres de fer, de pensar, de viure. Les minories i les majories marginades en la seva pròpia terra la practiquen de diferents maneres actives o passives. Al voltant d'aquesta pràctica es reuneixen avui dia pobles i cultures molt distints, alguns sense contacte entre si, però que comencen a reconèixer-se, a sentir parlar els uns dels altres, en aquesta lluita.
Aquestes resistències de diversos orígens i llengües són exercides contra la imposició d'un pensament únic i hegemònic, una sola forma d'entendre la història i el progrés. Sovint se l'anomena " Occident " ... un concepte vaporós, simbòlic que a l'inici definia Europa i més concretament les antigues potències europees - " potències occidentals " en deien- i més tard, per extensió, el sistema econòmic, els Estats Units d'Amèrica i fins i tot els seus aliats de l'Extrem Orient i Orient Mitjà. Finalment, " Occident " sembla respondre més a un sistema econòmic i al seu derivat cultural que no pas al terme geogràfic.
El que sí que sembla cert és que l'imaginari occidental es va haver de construir en oposició a una altra invenció encara més inexacta i extensa: Orient. Un concepte nascut arran de l'expansió de les " potències colonials " , aplicat indistintament a una extensió que va del Magreb a l'Extrem Orient. I que s'afegia com a objecte de desig als ja sotmesos territoris " salvatges " , " pobles indígenes " o a l'evanescent " El Dorado " .
En primer lloc cal reconèixer que la construcció d'aquest Occident es va fer també sobre la negació de les seves diversitats i heterodòxies, sobre la negació violenta de la seva pròpia història (històries) i va necessitar la invenció d'una genealogia fantàstica i excloent en què se succeïen sense oposició l'antiguitat clàssica, l'imperi romà, la cristiandat, el racionalisme, la Il*lustració, el positivisme, el capitalisme.... reinventats tots com a estereotips, sense arestes ni violències, llestos per al consum d'identitats. Així, el que és " clàssic " es redibuixa com a origen aristocràtic dominant ja sobre el protoorient de l' " enemic persa " ; l'Imperi romà, com a força cruel però unificadora; la cristiandat, de vegades fanàtica i hipòcrita però al capdavall civilitzadora; la Il·lustració, alliberadora i humanista malgrat els seus despotismes i la seva visió colonitzadora del coneixement. Com a culminació trobem la noció de progrés incessant, lineal, acrític, i el capitalisme com a definitiu garant de la llibertat. La progressiva hegemonia tecnològica s'afegeix a aquesta successió i ve a provar la seva raó de ser i de poder.
Aquesta escenografia genealògica se sosté en l'anomenada societat del consum global, el nucli dur de la qual s'ha anat concentrant en l'entramat d'interessos de les grans corporacions petroleres, farmacèutiques i de la indústria militar, les quals projecten un món espectacular a través dels mass media. Un mecanisme de colonització dels desigs i de les pors, mitjançant imatges i eslògans, però per damunt de tot un dispositiu de reversibilitat en què no només l'èxit i el triomf sinó també la tragèdia i el desastre, fins i tot els propis, es rendibilitzen immediatament en tant que espectacle de consum. En aquesta elastic reality perviuen, no obstant, dogmes inamovibles, entre ells: la noció d'una economia única basada en el creixement permament, agressiu i l'eufòria tecnològica. Fins les veus moderades que clamen per models de sostenibilitat no pretenen renunciar a aquest model radical d'entendre l'economia: poden modular el grau d'agressivitat, però no el creixement. La societat de consum global l'és pèrquè consumeix fins a la seva extinció productes i també recursos naturals, persones i comunitats.
Aquesta economia expansiva, que es vol al marge de qualsevol ideología, genera un estat de conflicte permanent amb múltiples fronts: òbviament, el de la intervenció militar, la repressió, l'ocupació. Però també en el camp de l'alimentació: els productes locals cada cop tenen un paper més minoritari (sigui marginal o elitista) i els productes globals processats, precuinats etc. cada vegada tenen una major presència i accessibilitat en el lliure (?) mercat. Literalment s'imposa el concepte d'agricultura intensiva i industrialitzada, en què tots els processos -llavors genèticament modificades, fertilitzants, pesticides...- formen un sol paquet. Els recursos naturals del planeta són entesos sota el prisma de la propietat privada i l'explotació, i ja no parlem només de les matèries primeres o les energètiques, sinó també de l'aigua, en la qual van convergint les grans inversions especuladores. La medicina, tant la d'accés públic com la d'accés privat, està infiltrada pels interessos de les grans corporacions farmacèutiques, en l'imperi a penes discutit de la medicina química i fins i tot també en el propi concepte del que és la salut pública, combatent, desqualificant o ignorant les pràctiques preventives i la seva necessària relació amb l'educació. El propi sistema educatiu sembla tenir com a horitzó utòpic adaptar-se ergonòmicament a les necessitats del " mercat " ...
Els mass media, els anomenats mitjans de comunicació, s'alimenten en major mesura de les notícies precuinades per les poques i grans agències informatives. En el seu conjunt practiquen un reseteig continu dels esdeveniments, tot presentant-los com una successió d'absurds. Propaguen entre la població la idea d'un Occident hiperprivilegiat en contrast amb un " món subdesenvolupat " sempre sofrent i ignorant, l'únic interés del qual radica en esdevenir destinació turística (i efectivament " els turistes arriben allà on no ho fan els exèrcits " ). Construeixen i exporten així, dia a dia, la perspectiva única del que és pobresa i riquesa. La tan mediàtica imatge del tercer món del nen soldat participant en unes guerres incomprensibles, que fereix tantes consciències, no troba mai el seu paral·lel en la tan comuna imatge del nen occidental lliurat a hores de vídeojocs violents, alguns best-sellers dels quals són versions d'entreteniment de programes d'entrenament militar.
Però també en tots aquestes camps persisteix i s'estén la resistència, no necessàriament ideològica ni conscient, amb pràctiques prou diferents, ja que responen a contextos propis, cultures i tradicions molt distants entre si. Parlem millor, doncs, de resistències: algunes provenen del pensament crític occidental, restes d'ideologies alliberadores després del naufragi, pràctiques alternatives, refundacions i nous encreuaments... Altres provenen del rizoma indígena que s'estén desigual pel món i que sap que la contínua agressió a la terra i a la natura és un procés autodestructiu: destrucció dels nostres recursos, però també destrucció de coneixement, com si mil biblioteques d'Alexandria cremessin alhora. Altres resistències radicals provenen de cultures, com la islàmica, ara demonitzada i quasi sempre desconeguda, que ha sofert en els darrers deu anys quasi 10 milions de víctimes (1), sense que a penes s'hagin aixecat veus a Occidents... i de moltes altres actituds, religions i pràctiques cada vegada més necessitades de conèixer-se i de respectar-se mútuament. Un diàleg clau per a l'acceptació de la nostra diversitat de sabers i de fers, per a l'autocrítica dels aspectes totalitaris, excloents, que habiten en quasi totes les cultures. En aquest sentit, Europa i per extensió Occident, malgrat el monumental paper que s'ha autoatorgat en la història de la humanitat i en la construcció de la llibertat i dels drets humans, no ofereix un historial de tolerància racial, religiosa o nacional precisament modèlics, i és de vegades inferior al desenvolupat per altres cultures properes. Parado
Tracta sobre els canvis que s'estan produint al Delta del Plata (Argentina), segona conca aqüífera del planeta, les seves formes de vida i els seus personatges. La càmera ens introdueix sense presses en els ritme de llurs vides, ressalten el detall a través d'una mirada subjectiva que apropa l'espectador cap a una nova realitat vivencial.
Jacobo Sucari