Rodat al llarg de sis anys en hotels de sis països diferents, Hotel Diaries és una sèrie d'enregistraments de vídeo que relaten experiències personals de l'autor relacionades amb els conflictes actuals a l' Orient Mitjà. En aquests treballs, que juguen amb les nocions de la casualitat i la coincidència, l'habitació d'hotel serveix com plató "trobat", en el qual l'arquitectura, el mobiliari i la decoració són els mitjans emprats pel realitzador per a relacionar les seves petites aventures amb importants successos del món. La sèrie inclou Frozen War (Irlanda, 2001), Museum Piece (Alemanya, 2004), Throwing Stones (Suïssa, 2004), B & B (Anglaterra, 2005), Pyramids/Skunk (Holanda, 2006/7), Dirty Pictures (Palestina. 2007) i Six Years Later (Irlanda, 2007).

Galoot ("exili" en hebreu) és una odissea íntima que toca les arrels de les tragèdies manifestes en el conflicte entre israelians i palestins.Un exili temporal de la seva terra permet al cineasta israelià veure el conflicte des d'una nova perspectiva i,gràcies als seus amics palestins i israelians, als seus viatge i els de la seva dona, Galoot es converteix en un viatge reflexiu per cases i paisatges d'Israel, Palestina, Polònia, Marroc i Anglaterra.

Un documental sobre les causes històriques i les contradiccions actuals del conflicte palestí-israelià. Un viatge profundament personal que combina poesia, música i imatges tan boniques com terribles, per crear una obra d'art surrealista, amb un desenllaç que uneix tots els seus elements i pot sorprendre.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”