“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

Llargues imatges detingudes. El text, el llenguatge i el so s'uneixen per construir la història d'un grup anònim que passa el temps mesurant distàncies.

Anas El Aili treballa amb nens palestins a Ramallah. Aquests realitzen de manera autònoma un retrat del seu entorn, des de la seva particular perspectiva i la seva noció del llenguatge del vídeo.

Imatges ambientals d'orquídies obrint-se, plantes brotant, núvols i aigua superposades sobre imatges de la matança del camp de refugiats de Sabra i Chatila el 1982 al Líban, amb la veu d'Abdel Majid Fadl Ali Hassan (un refugiat de 1948 que viu al Camp de Bourg El Harajneh) contant la història de la destrucció de la seva casa a Palestina.

Quan Israel es va retirar de la península del Sinaí el 1982, la ciutat de Rafah es va veure bruscament dividida entre Egipte i Gaza per un immens mur de metall i formigó. Algunes famílies es van trobar dividides per una frontera internacional de màxima seguretat, encara que en molts casos menys de 100 metres els separaven de les seves cases. Aviat, famílies influents van traslladar els seus negocis sota terra, a través de desenes de túnels secrets excavats per sota la tanca israelita. Tot es mou a través dels túnels de Rafah, des de cigarretes a drogues, diners o persones. És una empresa enorme, en la qual es guanya cinc vegades el sou mig de Gaza. És un negoci familiar que passa de pare a fill i sempre per raons de seguretat a més d'econòmiques es manté dins la família.

La veu d'una guia turística acompanya les imatges de super-8 gravades pel pare de la realitzadora durant una visita familiar a Palestina i Israel als anys 70. Un retrat irònic que ofereix una alternativa a les imatges dels mass media.

“El 19 de desembre de 2008, el moviment Free Gaza va salpar des de Xipre en direcció a Palestina. El nostre objectiu era trencar el bloqueig israelià sobre la franja de Gaza. Vam ser els últims estrangers que van aconseguir entrar i quedar-se a Gaza. Ens vam veure enredats en una situació que ningú no s'esperava.”

La novel·lista i realitzadora Liana Badr recorre diversos pobles de Cisjordània per conèixer la seva vida quotidiana alterada pels checkpoints: nens que s'aixequen a les cinc de la matinada per creuar la tanca i arribar a classe; agricultors que no poden trepitjar les seves terres.