El desig d'amplificar la mirada, d'allunyar, de distanciar cada vegada més la capacitat dels nostres ulls a través de diferents tecnologies (binoculars, microscopis, satèl·lits), amaga la voluntat d'acostar-se a les imatges de l'extrema distància, de l'extrem desapego: la mort. Mort en viu, el temps en viu de la imatge electrònica és l'extrema necroscòpia tecnològica regalada a la nostra mirada: la carn es desplega, el desig, la tensió es consumeixen i es descomponen, moment rere moment, "fotograma" a "fotograma". La glaciació temporal del cos de la imatge fotogràfica i cinematogràfica s'obre en el caos del vídeo provocant retorns impredictibles a la vida, una vida feta de llum i de moviment. Les mirades de les diverses guerres han aconseguit el seu camí des del canó del rifle fins als binoculars de la lent de les càmeres: apuntem els nostres ulls, mirem, desitgem, matem, veiem la mort (en viu). El vídeo va ser realitzat per a l'exposició:"Tazio Secchiaroli, the original paparazzo", galeria Photology, Milà.1996.
