“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofrimeunnt i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

El Mahabharata és un dels grans llibres de la humanitat. També és el poema més extens que mai s’hagi compost. Va ser escrit en sànscrit i te unes quinze vegades la longitud de la Bíblia. ‘Maha’ en sànscrit significa “gran” o “complet” i ‘bharata’ és el nom d’un personatge llegendari i el de la seva família o clan. Així, el títol pot ser entès com “La gran història dels Bharatas”. Però en un sentit ampli ‘bharata’ significa “hindú” i per extensió “home”, de manera que ‘mahabharata’ es podria traduir com “La gran història de la humanitat”. D’acord amb la majoria dels estudiosos, els esdeveniments narrats en el Mahabharata tenen una probable font històrica. Uns altres sostenen que la interpretació correcta del poema es troba en l’àmbit del mite. Finalment, altres assenyalen que la seva importància és la dels llibres d’ensenyament: política, social, moral i religiosa. I així veuen el Mahabharata com un tractat d’iniciació en l’art del bon govern. “Pel que fa a nosaltres, aquest immens poema, que flueix amb la majestuositat d’un gran riu, té la riquesa inesgotable que desafia tota anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a d’altres. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixeixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció; tot apunta en la mateixa direcció. Es pot evitar aquesta destrucció?” Peter Brook i Jean-Claude Carrière En l’entrevista que vam gravar amb Carrière, aquest ens va assenyalar un aspecte més, la visió del Mahabharata com un gran poema sobre l’oblit. La humanitat sembla oblidar constantment la font de la seva veritable naturalesa. La tradició a l’Ínia diu: “Tot és al Mahabhrata. El que no és allí no és enlloc.”

El Mahabharata és un dels grans llibres de la humanitat. Escrit en sànscrit, és el poema més extens que mai s’hagi compost; té unes quinze vegades la longitud de la Bíblia. ‘Maha’ en sànscrit significa “gran” o “complet” i ‘bharata’ és el nom d’un personatge llegendari i el de la seva família o clan. Així, el títol pot ser entès com “La gran història dels Bharatas”. Però en un sentit ampli ‘bharata’ significa “hindú” i per extensió “home”, de manera que ‘mahabharata’ es podria traduir com “La gran història de la humanitat”. D’acord amb la majoria dels estudiosos, els esdeveniments narrats en el Mahabharata tenen probablement una font històrica. Uns altres sostenen que la interpretació correcta del poema es troba en l’àmbit del mite. Finalment, altres assenyalen que la seva importància és la dels llibres d’ensenyament: política, social, moral i religiosa. I així veuen el Mahabharata com un tractat d’iniciació en l’art del bon govern. “Pel que fa a nosaltres, aquest immens poema, que flueix amb la majestuositat d’un gran riu, té la riquesa inesgotable que desafia tota anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a d’altres. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixeixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció; tot apunta en la mateixa direcció. Es pot evitar aquesta destrucció?” Peter Brook i Jean-Claude Carrière En l’entrevista que vam gravar amb Carrière, aquest ens va assenyalar un aspecte més, la visió del Mahabharata com un gran poema sobre l’oblit. La humanitat sembla oblidar constantment la font de la seva veritable naturalesa. Aquesta primera part, La partida de daus ens mostra el progressiu enfrontament pel poder entre dos bàndols, un d’ells clarament més proper a la noció de dharma, mentre que l’altre tot just es preocupa per respectar-lo. Per evitar el conflicte directe es disputa una partida de daus, però la partida està trucada; el poder sempre fa trampa.

Després de les reflexions del Baghavat Gita, s’inicia la guerra. Una tragèdia que enfronta germans contra germans, famílies senceres, gent de valor contra gent de valor. Una guerra de conseqüències devastadores en la qual no sols està en joc la supervivència d’un dels bàndols sinó la continuïtat de la vida mateixa sobre el planeta: “fins les herbes tremolen de por”. Un enfrontament en el qual no dubten a fer servir les armes definitives. El propi Vishnu exclama: “Ara m’he convertit en la Mort, la destructora dels mons.” Una guerra que en paral·lel es lliura a l’interior de cada ésser humà.

Enganyats pel poder i humiliats per la supèrbia dels qui ara el posseeixen, els Pandava tot i encarnar una voluntat de justícia es veuen forçats a l’exili. Han d’afrontar 12 anys d’ocultació en els boscos i un any més en el qual han de continuar vivint d’amagat, sense ser descoberts. El Mahabharata ens planteja aquest desterrament com un període d’extrema duresa, en què la mort està sempre present i, alhora, el descobriment del seu revers. Sortir del palau, deixar la ciutat per viure en la natura representa també recuperar un contacte directe amb la vida, endinsar-se en la recerca del coneixement, iniciar un procés de neteja i enfortir la unió entre els germans. No obstant això, aquest enfortiment sembla portar de nou cap a la guerra. Aquesta part finalitza amb les famoses reflexions del Baghavat Gita, en les quals Krishna resol els dubtes d’Arjuna.