2017 - El taller invisible

/ TONI SERRA *) ABU ALI

Toni Serra *) Abu Ali

Una activitat en el marc de la programació d'OVNI per aquest 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que proposa -amb l'ajuda de vídeos i textos- endinsar-nos en la noció de l'invisible. Impartit per Toni Serra (Abu Ali), el taller fa un recorregut que va d'allò polític a allò poètic, o de la poesia a la mística.

De la invisibilitat forçosa a la permanent exposició al panòptic. La imatge com a vel. Túnels de realitat. La realitat del somni. Creuant a l'altre costat. De la contemplació. L'u i el múltiple.

Estàs adormit i la teva visió és il·lusòria, tot el que veus és pura imatge. (1)

La gegantesca maquinària audiovisual del capitalisme funciona -igual que les seves altres màquines- sota una pulsió extractivista; la vida apareix davant d’ella com un interminable jaciment a explotar. En presència d’una tal voluntat instrumental, és lògic contraposar-hi un mètode basat en la col·laboració, la immersió i el compromís; que teixeixi els creadors d'imatges amb el seu entorn i no els converteixi en mers agents d'aquesta maquinària. Tanmateix, és de témer que això, per si sol, sigui del tot insuficient i reversible, si no va acompanyat d'una crítica radical de la noció de visió que s'ha imposat en la cultura dominant global, si no es considera la seva capacitat d'extreure, però també la d’implicar i projectar, si no es desconstrueix un llenguatge visual que implementa la colonització del temps i de la percepció...

Normalment associem la imatge amb la visió, però en la societat del capitalisme global, l'ús espectacular (2) de les imatges ha convertit la seva visió en una forma de ceguesa, creant un imaginari teixit per una quantitat ingent d'imatges que es van renovant i al mateix temps replicant sense solució de continuïtat. Un teixit que es va espessint fins a formar un atapeït vel d'imatges que no només impedeix la visió i mediatitza l'experiència directa, sinó que tendeix a colonitzar les realitats i els nostres somnis, mentre espolia els jaciments de fantasies (3), i els imaginaris personals o comunitaris. Una realitat dominant que amenaça el teixit de realitats altres, que amenaça amb esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de vida, afectes... Com si mil biblioteques d'Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus quefers, en els seus llocs, ja estiguessin cremant de nou.

Sovint s'insisteix en el caràcter manipulador de la imatge mediàtica, la seva capacitat de desviar, pervertir, girar els sentits i crear una visió de la realitat completament esbiaixada en benefici dels grans poders econòmics. Una gran maquinària de producció audiovisual, aparentment diversa, en mans d'unes poques corporacions privades, estatals o híbrides. Però el seu veritable poder no radica tant en negar, forçar, manipular -la qual cosa sempre genera resistència i per tant oposició-, com en afirmar, construir, constituir, donar un lloc i un sentit; és a dir, construir un imaginari i oferir un lloc, un paper, un rol, ja sigui individual o col·lectiu, en aquesta pel·lícula màster que hores d’ara es projectarà sota l'epígraf de realitat . Sens dubte, es tracta d'una realitat tan real com ho podria ser un parc temàtic o un super mall , que simulen places, músics de carrer, i fins escenes d'acció....

Aquesta realitat espectacular es teixeix sota la constant i alta centrifugació de les etiquetes: informatiu, ficcional, publicitari, educatiu, entreteniment, entrenament..., entremesclant aquests valors, no només temàtica o conceptualment, sinó també en la seva sintaxi de consum, permutant-les en el temps i l'espai fins que esdevenen indistingibles, o bé de distinció irrellevant, en ser consumides i digerides en un mateix segment vivencial.

Amb l'impuls de les noves tecnologies de consum, entreteniment i sociabilització, els mitjans audiovisuals han experimentat una radical mutació i hibridació. Han cedit en part l'oligopoli dels mitjans de producció audiovisual per a ser complementats (i contrastats) per la massiva disseminació de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges. S'han hibridat amb altres mitjans basats en micro segments d'informació i opinió..., creant una densa atmosfera mediàtica en la qual les notícies televisives, la publicitat, els videojocs, el cinema, els publireportatges i les xarxes socials, s'autoreferencien constantment. Inspirats en les tècniques de màrqueting i enriquits per la informació personal, que voluntàriament es cedeix en les anomenades xarxes socials, s'ofereix també un rol espectacular a les veus crítiques. Tot implementant una nova versió del panòptic, ja que allò que tenen de social aquestes xarxes s'acaba en la seva propietat, gestió i ús de les dades que acumulen.

Ja no només es projecten models sobre un espectador passiu, a l'estil de l'antiga fàbrica dels somnis hollywoodians, sinó que s'ofereix i s'incentiva una oportunitat participativa, una interactuació que involucra l'antic espectador i li atorga un rol protagonista en un guió ja pre-escrit. Les històries, sentiments, drames personals i col·lectius, les aspiracions, desitjos, somnis, temors, aversions i filies, les emocions i idees, són considerats com la matèria primera que alimenta la gran maquinària acumulativa, sempre dirigida a la màxima obtenció i continuïtat de beneficis en forma de capital financer o cognitiu. En aquest context, la lliure participació i interactuació, com va saber veure Pasolini, conviu paradoxalment amb l'espoli i la despulla, l'explotació dels ingents jaciments vivencials, culturals, realitats personals i col·lectives de qui hi participa, la realitat de les quals esdevé productiva o bé és suspesa. La matèria primera és administrada segons la lògica econòmica del màrqueting i la política del control, extreta per a formar part del timeline (4), filtrada i retornada a la pantalla en forma d'imaginari global.

El poder dominant es projecta en un imaginari abocat a allò que és extern, però això no significa que s'exerceixi únicament en les formes i en les superfícies, sinó que motiva i força a que tot interior –anònim, ocult, insignificant– flueixi cap a la superfície, es redueixi a la mateixa, es mostri, es publiciti i, al final, sigui només aquesta exterioritat. Solament així és possible establir la seva completa cartografia, agrupar i produir les seves identitats... adjudicar-li els seus experts i destinar-li les seves mercaderies.

Realisme capitalista.

El so mni de l'època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un so mni angoixant que us deixa més exhaustos encara. És l'anestèsia que requereix una anestèsia encara més profunda. (5)

Aquest és el somni del qual emana l'anomenat realisme capitalista (6), que afecta sobretot la població de les zones centrals de la globalitat, en les quals tendeix a aparèixer com un sistema injust però sense alternativa imaginable. Fisher, autor d'aquest terme, el planteja com la impossibilitat que en un marc capitalista quedin espais per concebre formes alternatives d'estructures socials.

El realisme capitalista, tal com l’entenc, no es limita a l'art o a la forma quasi propagandística amb què funciona la publicitat. Seria més aviat una atmosfera que tot ho impregna, condicionant no sols la producció de la cultura, sinó també la regulació del treball i l'educació, i que actua com una espècie de barrera invisible que limita, restringeix el pensament i l'acció. (7)

El realisme capitalista, implantat a l'estil d'una ideologia hegemònica, consisteix tant en la convicció de que no hi ha alternativa al paradigma d'organització social capitalista, com en els seus propis mecanismes de reproducció i disseminació entre la majoria de la població.

Com hem vist, la indústria de la imatge i els mitjans de comunicació són fonamentals per a projectar en la pantalla social aquest realisme capitalista. D'entre els mecanisme

Fa un parell d’anys – tot just després de l’ OVNI de La frontera com a centre –, i potser com a conseqüència del mateix, vam entrar en introspecció, i en aquell espai obert cap endins se’ns anaven repetint una i altra vegada les imatges d’ un film de Bela Tarr, El Cavall de Torí (1). En especial tres seqüències:

/ CONTEXT 1994 - 2020

“Ets cec, tot el que veus és pura imatge.”(1)

OVNI des_Realitat vol reflexionar sobre els diferents fenòmens de crítica de la realitat, les seves repercussions i els horitzons que il·luminen o recorden.

Experiències i tradicions molt heterogènies qüestionen radicalment no només el concepte de realitat, sinó l’experiència mateixa del real.

Alguns dels qüestionaments més radicals de la realitat provenen de la cultura de la imatge, “allà on el món real es transforma en simples imatges, les simples imatges es converteixen en éssers reals”.(2) I dels dispositius de simulació, en el moment en què la còpia deixa de ser un tènue reflex de la imatge original i passa a erosionar-la en la seva totalitat; l’original ja no és llavors res més que una còpia entre d’altres, i no sempre la més versemblant. La condensació extrema d’aquests fenòmens neix a partir tecnologia digital: videojocs, simulació, imatge virtual, realitat expandida, aplicada a camps tan diversos com l’oci, l’entrenament militar, la comunicació, els processos industrials, les relacions personals, l’administració del plaer… esdevenint l’hàbitat psíquic i emotiu de bona part de la població. Un tot ficcional.

Aquesta realitat, però, genera al seu torn una realitat cosificada, completament física, com la que ara podem veure a gran escala a ciutats com Dubai i en tants altres llocs de la nostra quotidianitat. Realitats emanades directament dels entorns virtuals, que es condensen també en relacions socials, laborals i en els espais i no-llocs que aquests generen. La metafísica virtual sembla retornar així a la física i realimentar-se’n. L’evanescent i esmunyedissa realitat postmoderna es condensa de nou en pesades estructures reals de poder i explotació, però suspeses aquest cop del núvol digital, i per això mateix més volàtils en la seva existència i més difícils d’afrontar. A la Xina, per exemple, hi ha centenars de milers de tallers clandestins en els quals els seus treballadors juguen dotze hores al dia a jocs on-line per aconseguir béns virtuals que després s’exporten a la resta del món i divises virtuals que cotitzen en divises reals. Apareix un tot ficcional en què les realitats es confonen, com si es tractés de capes de somnis. Un somni cada vegada més profund.

“El somni de l’època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un somni angoixat que us deixa més exhaustos encara. És l’anestèsia que necessita una anestèsia encara més profunda. Aquells que per sort o per desgràcia se sostreuen al somni prescrit, neixen en aquest món com nens perduts.”(3)

Un somni que converteix en imatge tot el que toca. Un somni creat a partir de la imatge com a vel, com a instrument social de ceguesa. Efectivament, un vel d’imatges produïdes en massa s’estén per cobrir la totalitat de la visió, com una pel·lícula màster, un món pantalla d’una realitat elàstica i canviant que s’adhereix a la pell dels objectes, de les persones i dels paisatges. No com un patchwork d’imatges artesanals, visions personals, somnis, imaginacions o ruïnes d’antics imaginaris... esquitxades de forats i imprecisions que conviden a la visió, a la imaginació. Sinó un tot visible que s’alimenta de les realitats que oculta.

Així, trobem un qüestionament de la realitat de caràcter directament polític: constatació de l’expansió d’una realitat dominant que amenaça el teixit d’altres realitats, que amenaça d’esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de viure, afectes… Com si mil biblioteques d’Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus afers, en els seus indrets, estiguessin cremant de nou. Com si en un termini de temps, potser ben curt, només ens quedés, amb sort, llegir les seves tristes cendres catalogades per experts.

Aquesta expansió d’una realitat dominant no ha conegut una intensitat i una extensió similar a la del capitalisme global, ni en conseqüència una resistència ni un rebuig similars. De fet, aquesta realitat dominant és ja la realitat, una realitat que té la consistència d’una “medusa fora de l’aigua”, una gelatina que cobreix tota la superfície, que impregna qualsevol esquerda. Al seu davant, “Només el rebuig total de la realitat ens la mostra en la seva realitat, ens la mostra en la seva veritat”.(4) Una realitat que ens desrealitza: una desrealitat.

Aquest rebuig del món com a realitat coincideix, a un altre nivell, amb visions que provenen de la poètica i la metafísica: l’advaita vedanta (el no-dualisme hindú) o la mística sufí en l’islam, entre d’altres. “L’u és la Realitat; la multiplicitat no és res més que noms i formes.”(5) En identificar-nos amb aquests noms i aquestes formes, en avesar-nos-hi, ens allunyem de la nostra veritable naturalesa, sortim a la persecució de fantasmes. Des d’aquesta perspectiva, l’anomenada realitat no se sosté si no és per una mena d’autosuggestió que emana de l’espès entramat de desitjos i temors, falses identificacions, accions i reaccions, en una experiència no llunyana del somni.

Una consideració sobre el somni i la vigília ens mostra el següent. En la vigília el món existeix il·luminat clarament per la llum solar, les coses semblen ser “allà fora” i la consciència només ha d’iniciar el moviment d’apropiació sota l’impuls del desig. De la vigília, n’aprenem l’existència d’una realitat. Malgrat això, aquesta realitat és la d’allò altre: objectes, éssers, etc., i la nostra realitat es defineix en relació amb aquesta alteritat. En el somni, però, la llum que il·lumina el món i ens el mostra és la llum de la ment, a soles amb nosaltres. No podem parlar d’una realitat exterior, és la nostra consciència la que projecta el món d’objectes i éssers, és el somiador el que ho crea; un món que desapareix en despertar-nos. El somni ens allibera del temps i ens ensenya a dubtar de la realitat exterior de la vigília: tal vegada despertar-nos d’un somni per penetrar-ne un altre. Potser la diferència entre somni i vigília sigui només una diferència de durada. Finalment, en el somni profund tant el món interior com l’exterior desapareixen sense més conseqüències per a la consciència; un hi és sense somnis, sense desitjos, sense món.

Despertar, en aquest context, significa que el somiador deixi de donar realitat a la des_realitat imaginada d’entitats separades, de noms i formes que apareixen per desaparèixer després. Significa recordar l’essencial unitat de totes les coses, reconèixer-se en la consciència que és Una, si bé la seva experiència íntima és única en cada ésser, i a la qual donem diferents noms: Ésser, Vida, Realitat...

“Qualsevol injustícia que cometeu serà en contra de vosaltres mateixos.”(6)

(1) Mahmud Shabistari, El jardí dels secrets. Pèrsia, segle XIII.

(2) Guy Debord, La societat de l’espectacle.

(3) Llamamiento y otros fogonazos (Tiqqun)

(4) Santiago López Petit, La movilización global.

(5) Ramana Maharshi, Sé el que ets

Hall i Auditori. Projeccions simultànies.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Montalegre 5. 08001 Barcelona

Imatge: Collage numérique. Alain Kugel

http://photografiques.free.fr/montages/vues/pages/pieuvre.html

vídeos del projecte

Un captivador missatge per a temps ombrívols

La música com mastegar

La música està per a ser feta 1

Buit i música en occident

L'antisol negre — //Silenci en el despertar dels mons//

Invitació al film-trance: Projecte de recerca & Live Cinema amb Vincent Moon

Interrompre el soroll del món, disposar-se a la receptivitat i l'escolta, obrir-se a la co-animació del món.

Una recerca, una setmana d'encontres sonors - amb una sessió de Live Cinema o Film-Trance al CC Convent Sant Agustí.

Vídeos del projecte aquí

Enfront de la barbàrie monòtona i desballestant dels mitjans i les xarxes que ens fan veure sense veure, que simplifiquen la realitat reduint-la a esdeveniments espectaculars i violència, Vincent Moon ens convida a parar les màquines i sortir a l'encontre.

Sortir de l'hipnòtic flux redundant del scroll infinit dels algoritmes.

Interrompre el soroll del món, no per a evadir-se de l'horror de la guerra en curs, o de la clara percepció d'una civilització que avança cap a l'abisme.

La manera de mostrar el món contribueix a canviar la forma en què el veiem,

canviar la manera de mirar modifica sensiblement un món inundat d'imatges.

Vincent Moon , filmmaker independent i explorador sonor, que porta déu anys recorrent el món, estarà una setmana de viatge amb nosaltres entre Barcelona i les muntanyes del Pirineu, anant a l'encontre de músiques conegudes i desconegudes, i d'un art invisible de viure i resistir.

Vincent Moon diu: «Anhelo retrobar, reelaborar un vincle amb tonalitats i ritmes ancestrals, formes de trànsit...». Des del Dhikr (record) de tariques sufís a Txetxènia, Etiòpia o Turquia; fins a mesos a l'interior del Brasil o del Perú, o incursions a Jakarta, l'Argentina o el Marroc: «Una espècie d'etnografia experimental, tractant d'hibridar tots aquests gèneres de trànsit i de música en diferents llocs del món. (...) Crec que estem gravant per guanyar una certa complexitat. (...) Per reinventar la vida d'avui hem d'elaborar noves formes d'imatges. I és molt senzill. Cal sortir a l'encontre. (...) Trenques les barreres en l'encontre amb el cos més que amb el saber. Això és el que em va ensenyar viatjar, a confiar en la memòria del cos més que en la memòria del cervell. El respecte és un pas endavant».

Els aborígens australians deien que «tot dormisqueja sota la superfície de la terra esperant ser cridat ». — En el viatge acústic i visionari amb Vincent Moon sortim a l'encontre de veus que continuen cantant entre les ruïnes, cridant a l'existència a una altra vida, una altra realitat, una altra veritat.

«Quan arribo a un lloc, pregunto i em pregunto què és important filmar avui?» — La visita de Vincent Moon té dos vessants: d'una banda explorar algunes experiències que és «important filmar avui»; d'altra banda, un moment de trobada i projecció a Barcelona, amb el seu Live Cinema —exploració sonora i visual—.

El treball de Vincent Moon connecta amb una de les recerques obertes en l'Observatori de Vídeo No Identificat: Silenci en el despertar dels mons . En un primer moment, aquesta recerca partia de prendre seriosament l'experiència visionària, i d'investigar les formes en les quals es desplega, entre les esquerdes d'aquest món, des del Surrealisme fins a l'ocàs actual del laïcisme naturalista. En un segon moment, que hem anomenat durant la recerca: El mirall de la nit («Miralls: ningú encara ha descrit, sabent-ho,/ què sou en el vostre ésser./ Vosaltres, com a intersticis del temps,/ plens només de forats de sedàs./ Vosaltres, malbaratadors encara de la sala buida,/ a l'hora del crepuscle, vastos com a boscos...»); i ara, en l'exposició i el projecte: L'antisol negre , part de prendre seriosament la intuïció de Rilke en els Sonets a Orfeu : «Gesang ist Dasein» (Cantar és existir).

«Però els grans antisols negres , pous de veritat en la trama essencial, en el vel gris del corbat cel, van i venen i s'aspiren l'un a l'altre i els homes els diuen ABSÈNCIES» (René Daumal) «Aquestes esplendors, l'objectiu de l'ésser humà és el de recollir-los (...) I és, lluitant justament contra la inèrcia del cos i el somni de l'ànima, practicant tècniques del despertar —despertar físic, despertar mental— una espècie de "llarga, immensa i raonada alteració de tots els sentits", que permeten vèncer l'ordre material i espiritual d'aquest món, en fi, portant una contra-vida» (Jacques Lacarrière, Les gnostiques ).

Maya és “tot el que hi ha i el que no hi ha... Tot és il·lusori”. Amb una actitud plenament contemplativa s'arribarà a la convicció que tot és en veritat maya. En aquest estat de consciència, en què l'atenció se centra en el que s'experimenta, independentment de tota pràctica, mètode o assoliment passat o futur, descobriràs en aquest instant qui ets de debò. Així es revela el secret de la veritable felicitat. “Per creuar aquest oceà de sofriment anomenat Samsara necessites una barca. Aquesta barca és Satsang. Quan hi ets, ja no necessites res, ni res pot molestar.” El secret de Satsang queda revelat en aquest instant. Tots els desitjos se satisfan. No és una renúncia: ja no vols res més. Ho tens tot.

El punt més blanc d'un espai blanc, així descrivia el psiquiatra C. G. Jung a Sri Ramana Maharshi. Si bé la doctrina hindú de la No Dualitat ja era coneguda a Occident, no va anar fins a l'arribada a Europa de l'obra de Sri Ramana Maharshi que la mil·lenària doctrina del Advaita Vedanta es va fer veritablement transparent al cercador occidental. Encarnació total de la veritat última que van expressar els Vedes, Sri Ramana Maharshi va saber transcendir qualsevol particularitat o contradicció entre Orient i Occident, i es va erigir un monument intemporal d'una saviesa universal que, en un enlluernador equilibri entre la teoria i la praxi, ofereix a l'home l'accés més directe a la realitat última de l'Ésser.

Una conversa enregistrada als anys 70 a Mumbai (India)..entre un viatger i el filòsof indi Nisarghadata, autor entre d'altres de “I am That”, un dels exponents més recents i importants de l'escola Advaita vedanta.