Deu aturats i aturades expliquen per què i com van decidir deixar de treballar. Després d'haver conegut durant un cert temps el món laboral, aquest homes i dones han fugit de la fàbrica, el magatzem o l'oficina: decidits a no acceptar mai més les regles de la guerra econòmica actual. Lluny de la imatge de l'aturat angoixat o deprimit “aquests són aturats que no demanen feina”, expliquen obertament perquè cerquen de realitzar-se fora del món del treball, amb molt pocs recursos, però disposant de molt més temps per dedicar-lo a ells mateixos.

Consuming Kids és un documental necessari i revelador sobre les pràctiques d'una implacable maquinària de màrqueting que mou milers de milions de dòlars i ven als nens, i als seus pares, des de menjar escombraries i videojocs violents a suposats productes educatius i el cotxe familiar. Recull opinions de professionals de la salut, defensors del menor i gent de la indústria, el documental se centra en el creixement explosiu del màrqueting dirigit a nens arran de la desregularització, i mostra com els experts en màrqueting han usat els últims avanços en psicologia, antropologia i neurociència per a convertir als nens americans en un dels grups de consumidors més poderosos i rendibles del món.

La realitat supera la ficció... El 1998, set anys després de la independència del país, l'autocràtic president de Kazakhstan, Nursultan Nazarbaiev, decideix traslladar la capital d'Almaty a Astanà, una ciutat situada a les estepes del nord del país. Torres vertiginoses broten de la terra, finançades per l'exportació del petroli. La pel·lícula comença amb un discurs de 1997 sobre el futur de Kazakhstan, en el qual el president presumeix de valent, davant de “les tres capes de la societat: els rics, la classe mitja i els pobres”, de la promesa infinita del mercat lliure. Christian Barani i Guillaume Reynard observen la vida d'una societat nova, els seus símbols de la riquesa, de mal gust i estandarditzats. En definitiva, un retrat malenconiós i poètic de la globalització a través d'una oligarquia exsoviètica en plena expansió.

L'ordenança cívica aprovada per l'Ajuntament de Barcelona i ampliada a d'altres municipis catalans s'assembla a la campanya de Fraga “Mantengan limpia España”. Treballadores sexuals, skaters, artistes, activistes socials... es manifesten en contra. El vídeo recull el conjunt de manifestacions que van sorgir en contra de l'ordenança del civisme. A més apareix l'ocupació del Teatre Arnau que un grup de persones (Espai alliberat per la Cultura) ha organitzat per denunciar la mercantilització de la cultura i reivindicar la necessitat d'espais de creació a Barcelona. La realització del vídeo s'ha plantejat de forma participativa.

Els poders establerts, que veuen en qualsevol forma d'idea original un possible germen de disturbis i subversió, en general no fan res per afavorir el debat d'idees i el necessari retorn als nostres propis valors per pensar un desenvolupament més humà. Fent aquesta pel·lícula m'he adonat de la falta d'atenció dels africans envers els seus intel·lectuals. Ja fa temps que ens avisen de les opcions que s'imposen des de l'exterior, ja sigui de la banca mundial, del FMI, o fins i tot de les antigues potències colonials. És com si Àfrica no tingués en absolut cap confiança en els seus intel·lectuals. El Dr. Bado és l'exemple típic d'aquest menyspreu i d'aquesta incomprensió. Els poders establerts, que veuen en qualsevol forma d'idea original un possible germen de disturbis i subversió, en general no fan res per afavorir el debat d'idees. La meva intenció era gravar les idees del Dr. Bado de manera que les generacions més conscients tinguin en compte el necessari retorn als nostres propis valors per pensar un desenvolupament més humà.

A través de les reflexions i les anàlisis de reconeguts intel·lectuals, aquest documental retrata la ideologia neoliberal i examina els diversos mecanismes que fa servir per imposar els seus dictats arreu del món. Els dogmes del neoliberalisme són ben coneguts: desregularització, reducció del paper de l'estat, privatització, limitació de la inflació per damunt de l'atur, etc. En altres paraules: treure la política de l'economia i posar-ho tot en mans de la classe financera.

Karaganda, segona ciutat de Kazakhastan, emplaçada al sud de les estepes, va ser construïda el 1930 per la mà d'obra dels presoners deportats cap a un immens Karlag sobre un conca minera. Avui, el pedestal econòmic de la ciutat s'ha enfonsat aportant una pauperització considerable. Mine de Rien representa el temps de la transició, de l' inestabilitat entre dos estats, entre el sentiment d'abandó i l'esperança capitalista. Un estat passat, vençut, i un estat en progrés, fantasiat, inevitable. La pel·lícula té la forma d'aquest passatge que genera el caos, l'adaptació, el sofriment, que revela l'incapacitat de ser: un temps on l'ésser humà no ja es pot considerar com una massa, sinó que s'ha d'entreveure com a suma d'individus.

El director es troba amb el seu pare a Shenzhen després de viure molts anys a l'estranger. La pel·lícula es desenvolupa al portaavions de fabricació russa, que sembla tenir les mateixes experiències vitals que el director. Amb els records d'un gran passat, aquest enorme portaavions ofereix una gran oportunitat comercial. Aquí, els turistes estrangers xinesos intercanvien papers. Per al director d'aquest documental, Minsk ja no és tan una gran màquina de guerra com una màquina de fer diners.