Deu aturats i aturades expliquen per què i com van decidir deixar de treballar. Després d'haver conegut durant un cert temps el món laboral, aquest homes i dones han fugit de la fàbrica, el magatzem o l'oficina: decidits a no acceptar mai més les regles de la guerra econòmica actual. Lluny de la imatge de l'aturat angoixat o deprimit “aquests són aturats que no demanen feina”, expliquen obertament perquè cerquen de realitzar-se fora del món del treball, amb molt pocs recursos, però disposant de molt més temps per dedicar-lo a ells mateixos.

La realitat supera la ficció... El 1998, set anys després de la independència del país, l'autocràtic president de Kazakhstan, Nursultan Nazarbaiev, decideix traslladar la capital d'Almaty a Astanà, una ciutat situada a les estepes del nord del país. Torres vertiginoses broten de la terra, finançades per l'exportació del petroli. La pel·lícula comença amb un discurs de 1997 sobre el futur de Kazakhstan, en el qual el president presumeix de valent, davant de “les tres capes de la societat: els rics, la classe mitja i els pobres”, de la promesa infinita del mercat lliure. Christian Barani i Guillaume Reynard observen la vida d'una societat nova, els seus símbols de la riquesa, de mal gust i estandarditzats. En definitiva, un retrat malenconiós i poètic de la globalització a través d'una oligarquia exsoviètica en plena expansió.

Karaganda, segona ciutat de Kazakhastan, emplaçada al sud de les estepes, va ser construïda el 1930 per la mà d'obra dels presoners deportats cap a un immens Karlag sobre un conca minera. Avui, el pedestal econòmic de la ciutat s'ha enfonsat aportant una pauperització considerable. Mine de Rien representa el temps de la transició, de l' inestabilitat entre dos estats, entre el sentiment d'abandó i l'esperança capitalista. Un estat passat, vençut, i un estat en progrés, fantasiat, inevitable. La pel·lícula té la forma d'aquest passatge que genera el caos, l'adaptació, el sofriment, que revela l'incapacitat de ser: un temps on l'ésser humà no ja es pot considerar com una massa, sinó que s'ha d'entreveure com a suma d'individus.