Hi ha molts protagonistes en aquest vídeo: el bosc, sobretot, i diversos tipus d'animals, efectes de llum natural, detalls d'instal·lacions dels diferents artistes (aquestes estaven instal·lades al llarg d'un camí en una vall del Piemont al nord-oest d'Itàlia com a resultat d'una producció de material de camp registrat amb motiu del projecte La collera delle lumache” (La ira dels caragols), el torrent, el cel i altres albiraments del paisatge. Cadascun d'aquests elements, de tant en tant, pot 'ocupar l'escena' de Soglie (Llindars), convertint-se en el protagonista momentani de l'obra, en absència total de jerarquies preestablertes. Una entitat intangible i impossible de documentar, però que l’artista aconsegueix evocar amb aquesta composició d'imatges i sons, tots ells absolutament autèntics i no tractats de cap manera en la fase de postproducció. Es podria definir Soglie (Llindars), com una epopeia dels esdeveniments d'aquells dies, el que va ser vist pels invisibles ulls del bosc i desprès narrat per ell mateix. Alessandro Quaranta el va somiar repetidament, en el llarg període que va dedicar a l'elecció de les imatges i els sons, a la seva transformació, i ara explica el seu somni a qui vegi aquesta obra de vídeo.

Per la cua de l'ull és l'enregistrament d'una visió, provocada per els relats del meu avi, que vivia en un petit poble de muntanya. La recollida dels nabius i els gerds a l'alba, en grups de persones que estaven en contacte amb cants i crides d'un costat a l'altre de la vall, em va fer pensar en una immensitat de sons amb ressò, omplint el buit de l'espai. Vaig voler traduir aquest paisatge sonor en un vídeo. La vall apareix esquitxada de llampades, resplendors que responen d'un extrem a l’altre, des del fons fins als cims. Gràcies a la implicació d'un grup de més de vint habitants de la vall, proveïts de miralls, vaig transformar una part del paisatge en una amplia coreografia aleatòria de presències als boscos, amb una coordinada per ràdio.