Unidentified Video Observatory Constellations

Presentation at the MACBA 2023-2024 IEP

Una eina per a explorar

L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.

«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»

A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).

Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present . — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).

Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)

Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.

Una constel·lació contra l'oblit

Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin,  l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.

És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...

Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.

Una invitació a l'encontre

Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org , veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.

Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural , sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).

— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.

— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència ín

2017 - The Unseen Workshop

/ TONI SERRA *) ABU ALI

Toni Serra *) Abu Ali

An activity in the framework of OVNI programme for 2017 at the Centre de Cultura Contemporània de Barcelona that proposes -with the help of videos and texts- to go in depth into the notion of the invisible. Given by Toni Serra (Abu Ali), the workshop goes from the political to the poetic, or from poetry to mysticism.

From forced invisibility to permanent exhibition in the panopticon. The image as a veil. Tunnels of reality. The reality of the dream. Crossing the other side. On contemplation. The one and the multiple.

You are asleep and your vision is a dream; all you are seeing is a mirage. (1)

Capitalism’s gigantic audio-visual machine, like all its machines, is driven by an extractivist impulse: life as an infinite reservoir to be exploited. It makes sense to counter this instrumentalist drive with a method based on collaboration, immersion, and commitment that weaves together the creators of images and their environment, and does not turn them into mere agents at the service of that machine. However, there is a danger that this measure alone will be insufficient and reversible, unless it is accompanied by a radical critique of the notion of vision that has prevailed in the dominant global culture: if we do not consider vision’s capacity to extract but also to involve and project, if we do not deconstruct the visual language that implements the colonisation of time and of perception....

We normally associate images with vision, but in the society of global capitalism the use of images as spectacle (2) has turned vision into a kind of blindness, creating an imaginary woven from a huge number of images that are renewed and also replicated unceasingly. A tissue that solidifies until it forms a dense veil of images that not only hinders vision and obstructs direct experience, but also tends to colonise our realities and dreams, while plundering deposits of fantasy (3) and personal or shared imaginaries. A dominant reality that threatens the fabric of other realities, that threatens to wipe out forms of knowledge, landscapes, people, ways of life, affects... As if a thousand libraries of Alexandria, still embedded in people’s daily lives, in their chores, their places, were already burning once again.

Much has been said about the manipulative nature of media images, their capacity to deflect, distort, and distract the senses, creating a vision of reality that is completely biased on favour of the big economic powers. A huge, seemingly diverse, audio-visual production machine, in the hands of a few private, government, or hybrid corporations. But the real power of these images does not lie in denying, coercing, or manipulating (which always generate resistance and thus opposition), but in claiming to build, to constitute, to give space and make meaning. In other words, to create an imaginary and offer a place, an individual or creative role in that master film that will then be projected under the heading of “reality”. Of course it is no more real than a theme park or a shopping mall that simulates town squares, street musicians, and even action scenes...

This spectacle-reality is forged in the constant, high centrifugation of labels: news, fiction, advertising, education, entertainment, training, and so on. Themes and concepts are mixed together, and so is the syntax of consumption, permutating them in time and space until they become indistinguishable or their differences become irrelevant, once they are consumed and absorbed as part of the same segment of experience.

Audio-visual media have undergone radical change and hybridisation under the impetus of the new consumer, entertainment, and socialisation technologies. They have partly yielded the oligopoly of the means of audio-visual production, and are now complemented (and challenged) by the massive spread of devices for recording, editing, and disseminating images. They have hybridised with other media based on micro-segments of information and opinion..., creating a dense media ambience in which TV news, advertising, video games, film, advertorials, and social media are constantly in self-referential mode. Inspired by marketing strategies and informed by the personal information that is “voluntarily” provided on so-called social networks, critical voices also take on a spectacle-role. An implementation of a new version of the panopticon, given that any “social” element of these networks dissolves with the ownership, management, and use of the data they amass.

Models are no longer simply projected onto passive viewers, like in the old Hollywood dream factory. Instead, what were formerly audiences are offered an “opportunity to participate”, a chance for interaction that gives them an active leading role in a pre-written script. Stories, feelings, private and shared dramas, aspirations, desires, dreams, fears, likes and dislikes, emotions and ideas, are the raw material that fuels the great accumulation machine, always geared towards obtaining and maintaining maximum profit in the form of financial or cognitive capital. In this context, as Pasolini saw, free participation and interaction paradoxically coexists with looting and plunder, with the exploitation of the enormous experiential and cultural reservoirs, the personal and collective realities of those who participate, whose reality either becomes productive or is cancelled. The “raw material” is used according to the financial logic of marketing and the politics of control. It is extracted, inserted into the timeline (4), filtered, and put back on screen in the form of the global imaginary.

The dominant power presents itself in an outward-oriented imaginary, but this does not mean that it is only used on forms and surfaces. Rather, it provokes and forces the interior – anonymous, hidden, insignificant – to flow towards the surface, to be reduced to it, to show and advertise itself and ultimately become only that outwardness. Only thus can it be mapped in its entirety, its identities grouped and produced, experts assigned, and goods targeted to it.

The sleep of our era is not a good sleep that provides rest. It’s an anxious sleep that leaves you feeling even more worn out (...) There is a narcosis that begs for an even deeper narcosis . (5)

This is the sleep that gives rise to “capitalist realism” (6), which mainly affects people living in the central parts of the global system, where capitalism tends to seem unfair but unavoidable, with no conceivable alternative. Mark Fisher, who coined the term, describes it as the impossibility of there being space for an alternate possibility within a capitalist framework.

Capitalist realism cannot be confined to art or the quasi-propagandistic way in which advertising functions. It is more like a pervasive atmosphere, conditioning not only the production of culture but also the regulation of work and education, and acting as a kind of invisible barrier constraining thought and action. (7)

Capitalist realism, implemented as a hegemonic ideology, consists of the conviction that there is no alternative to the paradigm of capitalist social organisation, and also of its own means of reproduction and dissemination to most of the population.

As we have seen, the image industry and the media are essential for projecting this capitalist realism onto the social screen. Two of its media strategies are notable for their capacity to go viral.

The first, presented as “information” and “objectivity”, consists of what we could call the creation and export of the visual concept of poverty. Through images (preferably taken from countries on the global periphery), news and mainstream documentaries present decontextualised, re-situated visual segments that illustrate the dominant idea of poverty for “central” audiences and export it as a global imaginary. At the same time