El documental d'Ahmed El Maanouni enregistra els concerts, entrevistes i les darreres posades en escena del grup de músics Nass El Ghiwane. Han estat famosos per la descripció de Martin Scorsese com “els Rolling Stones del nord d'Àfrica”. Nass El Ghiwane va sorgir dels límits urbans pobres de Casablanca, combinant elements de música tradicional marroquina, com els cants sufís, els ritmes o les danses berbers místiques dels gnawa, per crear un so amb tota la seva propietat, introduint una nova generació d'africans del nord a les seves arrels, i la resta del món a una revolució musical.

De la sèrie Fes. Ciutat Interior. Silencis i oliveres al vent, contemplacions, laberints i somnis. Abdelfettah Seffar, un artesà que durant molts anys visqué a Londres i va decidir tornar, ens parla de la seva visió de Fes, una ciutat velada, i reflexiona sobre occident i els seus conflictes.  

Un home absent. Una dona que rep les seves cartes. Ella ens les llegeix, però resta invisible. Qui li envia les cartes descriu el seu viatge. Finalment, deixa d'escriure. Però, és aquesta la fi del viatge? Potser només sigui l'escenari d'una pel·lícula imaginada.

Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Entre 1923 i 1927 l'exèrcit espanyol va utilitzar de forma massiva gas mostassa contra la població civil durant la guerra del Rif. Espanya es va convertir en una de les primeres potències a utilitzar aquests mètodes d'extermini. I va aconseguir que el seu crim romangués en un convenient oblit. Vuitanta anys després, un jove rifeny, resident a Madrid, inicia una carrera contra rellotge per a salvaguardar la memòria dels últims testimonis d'aquella guerra. El Govern espanyol mai ha admès tals crims. I les víctimes, molt ancianes, amenacen amb morir sense haver explicat què va ocórrer durant aquells anys d'asfíxia i mort.

Al Barzaj és un poema sobre el món intermedi, entre el visible i l'invisible, el somni i la vigília.