El port de Tànger és el lloc de trànsit per on passen a diari una gran quantitat de viatgers i de mercaderies en grans camions cap a tota Europa. Per això al port hi viuen multitud de nens i adults esperant la seva oportunitat per amagar-se als baixos d'un camió i aconseguir creuar la frontera Shengen. La majoria tenen casa i família; no són “sensesostre”. Els tangerins passen un temps i tornen a casa a recuperar forces fins al proper intent. Els que vénen de lluny opten per instal·lar-se entre els contenidors o en algú racó més o menys amagat del port. L'Abdelghani és un d'aquests nens menors d'edat que han decidit deixar la seva família al sud del Marroc per intentar creuar a Espanya.

Un home absent. Una dona que rep les seves cartes. Ella ens les llegeix, però resta invisible. Qui li envia les cartes descriu el seu viatge. Finalment, deixa d'escriure. Però, és aquesta la fi del viatge? Potser només sigui l'escenari d'una pel·lícula imaginada.

La nit. Travessar en cotxe una ciutat mediterrània. La seva llar invisible i fugissera, absorbida per la visió del paisatge urbà. Al mateix temps, una veu masculina ens relata un passeig nocturn i solitari, sense objecte clar, fet per deixar passar el temps abans de la partença final. La partida d'un home en trànsit o un futur exiliat.

“Hi ha una dita àrab que es pot traduir així: "Veig les estrelles al migdia". L'emprem quan tot sembla estar al revés, quan les coses no són com haurien de ser. Ho vaig sentir per primer cop al poblat de Sebt Jhjouh mentre viatjava amb Abdelfattah, un home per a qui les coses sens dubte no eren como haurien de ser". El gener de 2004 a Tànger, ciutat al nord del Marroc, Abdelfattah és un dels molts homes que intenten amagar-se en un vaixell de carrega per a emigrar a Espanya de manera il·legal. I See the Stars at Noon és un documental inquietant amb moments plens d'humor que explora de manera íntima les circumstàncies que porten el protagonista a arriscar-ho tot per un futur completament incert. La relació tradicional entre el realitzador i el seu subjecte es posa en entredit quan Abdelfattah li pregunta per què esta filmant la seva vida per a profit d'un públic europeu i què mereix ell a canvi.

Com diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s'obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que es projecta més enllà en el “miracle” de l'agricultura al sud d'Espanya: l'agricultura intensiva sota plàstic al camp d'Almeria i Múrcia,... miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsaharians i maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s'esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.

1 – Debord, Debord; , La sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.

2 – Watkins, Peter. http://blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma/

Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Ambientat en un present imaginari en el qual un pont recorre l'estret de Gibraltar, Atlantropa barreja realitat i ficció relacionant el pont amb notícies actuals, i la visió d'un arquitecte modernista de construir una presa al Estret per crear un nou continent. Concebut originàriament com un símbol d'unitat entre Àfrica i Europa, després de la seva clausura el pont és adquirit per les forces de la UE i adquireix un significat completament diferent. Citat per primera vegada en ciència-ficció per Arthur C. Clarke, les Nacions Unides han contemplat recentment el pont de Gibraltar com una possibilitat real.

L'autor viatja amb un grup de dones joves d'origen marroquí a visitar les seves famílies. Un relat de migració, retrobades i pèrdues.