“Volia viure com les dones modernes que viuen l'amor”, diu Fadma, una anciana berber que una vegada va treballar per a l'exèrcit colonial francès com a companyia per als soldats durant les guerres d'Indoxina. Lluny de mostrar nostàlgia o penediment, es converteix en la protagonista, totalment sincera i oberta, del retrat íntim que Dalila Ennadre fa d'aquestes “dones de companyia” marroquines i les seves vides després de la guerra. En el procés, la pel·lícula mostra un retrat fascinant de la història, d'una banda oblidada, del Marroc.

Somnis i mort. El somni com un passatge entre móns paral·lels, un cap esborrador dels límits entre allò real i allò irreal, entre la vida i la mort. "Quan dorms, t'alliberes del pes del cos i els sentits es tanquen als oceans de l'existència. Altres sentits s'obren cap al món ocult com l'ull, l'oïda, l'olfacte, la boca, la mà, el peu i un altre cos. Es veu, se sent i es prenen mossos de menjar del món ocult, es parla, es camina, es recorren i arriben a regions llunyanes, ja que la distància no està emmascarada. És un cos més perfecte que aquest. En aquest cos es dóna amb freqüència l'habilitat de volar, caminar sobre l'aigua o entrar al foc sense cremar-se. No vagis a pensar que són paraules buides, és una realitat; el somni és el germà de la mort ". “Manifestaciones de la Belleza” Najmudin Kubra. SXII Persia.

Un poema cinematogràfic rodat aleatòriament en diferents llocs del Marroc. Un diari íntim d'una època. Un conjunt de detalls estranys i bells, en constant diàleg amb poemes en veu en off, moviment de persones, animals, imatges de la ciutat i del camp, que creguin una atmosfera onírica en la qual el més petit detall importa. La seducció d'«Alguna cosa» que potser ja no tenim.

“Hi ha una dita àrab que es pot traduir així: "Veig les estrelles al migdia". L'emprem quan tot sembla estar al revés, quan les coses no són com haurien de ser. Ho vaig sentir per primer cop al poblat de Sebt Jhjouh mentre viatjava amb Abdelfattah, un home per a qui les coses sens dubte no eren como haurien de ser". El gener de 2004 a Tànger, ciutat al nord del Marroc, Abdelfattah és un dels molts homes que intenten amagar-se en un vaixell de carrega per a emigrar a Espanya de manera il·legal. I See the Stars at Noon és un documental inquietant amb moments plens d'humor que explora de manera íntima les circumstàncies que porten el protagonista a arriscar-ho tot per un futur completament incert. La relació tradicional entre el realitzador i el seu subjecte es posa en entredit quan Abdelfattah li pregunta per què esta filmant la seva vida per a profit d'un públic europeu i què mereix ell a canvi.

Retrats d'una petita comunitat, la memòria, la interpretació. 6 Mostra de Vídeo & Fenòmens Interactius