Bon aniversari al Front Nacional! Durant molt de temps, animat per la necessitat d’establir un diàleg al voltant de la guerra d’Algèria, René Vautier va enregistrar els testimonis d’independentistes algerians, de cridats i reservistes francesos, de generals de l’exèrcit francès, d’historiadors... Així, Mohamed Moulay, Ali Rouchaï, Mohamed Loulli, Germaine Tillion, Paul Teitgen, Pierre Vidal-Naquet, el coronel Antoine Argoud, el general de Bollardière o el general Jacques Massu, entre d’altres, van oferir el seu testimoni davant la càmera de Vautier. Un documental que va estar inèdit durant molt de temps i que recorda d’on ve el Front Nacional, que va canviar de nom i va adquirir certa respectabilitat després del lideratge de Jean-Marie Le Pen. Avís: la pel·lícula és una còpia recuperada. La qualitat tècnica està degradada, però això només és un detall... L’home de les mans ensangonades (per René Vautier) Em vaig embarcar en una feina d’història: enregistrar en cintes de vídeo les “memòries” de testimonis de la guerra d’Algèria, per tal que algun dia joves estudiants de França i d’Algèria poguessin escriure junts, en imatges, una història comuna de les relacions entre ambdós pobles. Em van parlar d’un home, a Saint-Eugène, que tot i haver estat torturat, tenia dificultats per fer valer els seus drets a pensió perquè mai havia estat membre del FLN. Vaig anar a entrevistar-lo una mica per casualitat: em va explicar les seves tortures i com, entre sessions de “gégène” (tortura elèctrica) i “banyera” (tortura per immersió), els seus torturadors li havien enfonsat els polzes a les òrbites: “com si volguessin fer-li sortir els ulls”. Després vaig fer el que sempre feia: mostrar-li una sèrie de fotos d’oficials paracaigudistes, per preguntar-li si reconeixia els seus torturadors. Amb molta dignitat, em va respondre que ja no podia veure... però va afegir: “Tinc un paper del senyor alcalde (l’alcalde d’Alguer en aquella època era Jacques Chevalier, exministre de Defensa de Mendès-France) on hi ha escrit el nom del tinent dels paracaigudistes.” Va ser així com vaig veure que el nom que ell no podia llegir —s’havia quedat cec a causa de les tortures— era el del tinent Le Pen. Vaig fer autenticar la signatura de Jacques Chevalier per membres de la seva família i persones que havien treballat amb ell; vaig verificar en documents de l’època —no hi havia dubte. Sembla que hi ha una llei que prohibeix a França utilitzar testimonis sobre atrocitats comeses durant la guerra d’Algèria. No siguem ridículs: es sospita que els austríacs han posat al capdavant de la seva república un home acusat d’haver “encobert” tortures, i caldria amagar als francesos documents que el món sencer es delectarà en plena campanya presidencial? Perquè cap llei no pot impedir que el món sencer —excepte França!— sàpiga que tindrem un candidat no només amb discursos delirants, sinó amb les mans ensangonades. Aquest article va ser publicat a L’Humanité el 29 de setembre de 1987.

En l'arxiu fotogràfic i les memòries escrites pel seu pare entorn de l'experiència del servei militar en la colònia espanyola del Sàhara en 1964, Pilar troba el paradís perdut al qual ell sempre intentarà tornar. Després d'un fracassat projecte familiar, durant els anys 80 i 90, Manuel Monsell començarà a viatjar al Magrib. De nou amb la seva càmera fotogràfica, perseguirà la bellesa d'alguns rostres que puguin traslladar-li una vegada més al lloc somiat. Però tots aquests viatges revelen molt més sobre el lloc del qual es parteix que sobre el lloc de destinació. L'amor romàntic, la independència i la família componen l'escenari d'un refugi que, en fer-se fallida, ens obliga a preguntar-nos no només sobre els nostres veritables desitjos sinó també sobre la necessitat de repensar el sentit d'aquestes velles paraules.

Edward Said parla sobre el context del qual va sorgir el seu llibre "Orientalisme", els temes principals del llibre i la relació entre la seva tesi original i la manera en què s'entén l'Orient, en el món contemporani. Per a Said, l'idea que es te a Occident ( especialment Amèrica del Nord) de l'Orient Mitjà com una zona plena de gent dolenta i terroristes controlats per fonamentalistes islàmics, ha creat una imatge distorsionada que poc té a veure amb la diversitat i complexitat de milions de persones àrabs.

En 2012, amb motiu del cinquantenari de la independència d'Algèria i de la reestrena als cinemes de la versió restaurada de la pel·lícula "Avoir 20 ans dans els Aurès", René Vautier repassa la seva trajectòria com a cineasta implicat en les lluites anticolonials.