Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

Com és la teva vida quan tens 17 anys, ets lluny de casa, en una ciutat gegantina i vius i treballes en edificis en construcció per tirar endavant la teva família? Un documental sobre Jamil, un noi afganès que viu a Teheran, els seus desitjos i la seva vida quotidiana.

Sota l'aparença d'un relat de tradició oral africana, un narrador senegalès ens conta, no ja llegendes i faules fantàstiques, sinó la seva pròpia vida.

"Estrany és aquell al que sempre se li pregunta: d'on véns germà?” o se li pregunta: fa calor al teu país? No li preocupen els detalls que concerneixen a la gent del país on està o la seva “política” domèstica. Però és el primer en patir-ne les conseqüències. Potser no s'alegri quan ells estan alegres però sempre té por quan ells tenen por”. Mourid Barghouti.

Retrats de la creixent militarització de la frontera entre EUA i Mèxic. Les patrulles de la frontera que ara formen part del Departament de Seguretat (Homeland Security) tenen un llarg historial d'abusos de poder que van des de les violacions als assassinats.