Sota l'aparença d'un relat de tradició oral africana, un narrador senegalès ens conta, no ja llegendes i faules fantàstiques, sinó la seva pròpia vida.
MarpraviaMigration
97 Descripció arxivística resultats per al Migration
Com és la teva vida quan tens 17 anys, ets lluny de casa, en una ciutat gegantina i vius i treballes en edificis en construcció per tirar endavant la teva família? Un documental sobre Jamil, un noi afganès que viu a Teheran, els seus desitjos i la seva vida quotidiana.
Judith BeuthL'espai de l'immigrant és un espai autogestionat format per i per a migrants. És un espai de trobada, reflexió i acció. Partint dels sabers "migrants" i exposant els propis cossos racializats, l'espai busca generar noves formes de resistència, apoderament i reivindicació de les persones migrants com a subjectes polítics.
"Estimada germaneta, estic assegut al metro i de sobte m'han entrat ganes d'escriure't . . ." Així comença una carta de disculpa escrita d'una germana a una altra. Partint del tema de la rivalitat entre germans, el vídeo examina la connexió i distinció entre una persona i una altra, la qual cosa ens porta al gran tema de la humanitat. La carta és una carta real que vaig escriure a la meva germana i que mai li vaig enviar. Les imatges estan filmades al metro de Nova York.
Ho TamDes de fa anys , Barcelona implementa un model de ciutat que arracona aquells que no entren en el paradigma triomfalista del modern, el europeu i la prosperitat . El màxim exponent d'aquest discurs és el barri del 22 @ . Una zona de la ciutat construïda sobre l'antic barri industrial del Poblenou , situat al marge nord de la ciutat . És en aquest espai on es troba la Nau . Aquesta és la llar d'unes 300 persones aproximadament, de diferents edats i nacionalitats. A la Nau hi viuen immigrants majoritàriament africans, amb o sense papers, però també alguns immigrants romanesos, sud-americans, i també espanyols. Molts d'ells amb una història comuna: fins fa uns pocs anys o mesos tenien casa i treball. El treball es va acabar i van haver de marxar dels seus pisos. Es queden a la Nau, encara que a molts no els agradi el lloc, perquè s'hi està millor que al carrer. Hi ha més seguretat, possibilitats de sobreviure, de recollir la ferralla que després venen a majoristes del reciclatge del metall. També cert sentiment de comunitat. A la Nau s'han creat tres bars que proveeixen a preus raonables, de menjar a la comunitat i algun reconfortant cafè o cervesa al final de la jornada. Hi ha també alguns magatzems que acumulen la ferralla per vendre, que representa pràcticament l'únic suport per a la majoria dels habitants del lloc i que vertebra en gran mesura la vida de la Nau. A tota aquesta lluita per seguir respirant, sense permís, se li va afegir al juliol de 2012 la lluita per poder romandre en el que des de fa dos anys ja és casa seva. A causa de la denúncia de la família Iglesias Baciana, propietària dels terrenys i d'una empresa immobiliària, es va decretar un desallotjament policial previst per al 16 de Juliol del mateix any. Es va donar, a més, la paradoxa que la família de propietaris que es va negar a negociar, posseïa també una fundació per a l'ajuda a dones joves que visquessin en la pobresa en diferents parts del món, entre elles Àfrica.
GroundpressAlguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.
Entre les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l'hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.
Un capítol d' un llarg projecte sobre la lluita dels immigrants amb papers i sense. El segment relata la nit dels tancaments de juny de 2004 a l'interior de l'església del Pi, donant a conèixer el desenvolupament de les assembles, sota la pressió del govern, els sindicats majoritaris, la policia, i posteriorment les declaracions a través de la premsa.
RabÍa WilliamsEurope Trap és una pel·lícula que descriu la veritable lluita d'un refugiat. Un primer pla de Zakereh, una mare de 55 anys que intenta reunir-se amb el seu fill, atrapat a Grècia. A través dels seus ulls serem testimonis de la seva lluita contra si mateixa i contra la societat; una lluita tan dura com l'anterior a la que es va enfrontar en els temps de la guerra de l'Afganistan. Zakereh va fugir de l'Afganistan fa molts anys. Va escapar de la guerra, però va trobar misèria i hostilitat. Primer a l'Iran, com a vídua, amb un fill i sense cap dret, i després creuant sense papers moltes fronteres fins a arribar a Europa. Una vegada a Europa, a l'aeroport d'Atenes va perdre al seu fill Omid i va arribar sola a Espanya sense saber on estava. Ara sofreix un xoc cultural, intenta encaixar en un altre món al qual no pertany i lídia cada dia amb una estranya realitat, amb tota la seva tristesa i el seu dolor. El retrat íntim d'una dona afganesa, que primer es va convertir en vídua i després en refugiada. Un testimoniatge de la incomprensió d'un nou món i de la situació a la qual ha d'enfrontar-se ara, una guerra tan dura com l'anterior, en el parany d'Europa. Un documental sobre l'exili, la solitud i els fantasmes de la guerra.
Anna Giralt GrisCom diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s'obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que es projecta més enllà en el “miracle” de l'agricultura al sud d'Espanya: l'agricultura intensiva sota plàstic al camp d'Almeria i Múrcia,... miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsaharians i maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s'esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.
1 – Debord, Debord; , La sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.
2 – Watkins, Peter. http://blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma/