Una espècie de semiautografia del propi director, on narra les vicissituds passades durant la seva estada en una clínica de desintoxicació francesa per a tractar la seva addicció a l'alcohol i les drogues. Experimental i psicodèlica, no s'oblida del rerefons metafísic-espiritual que tant absorbeix els intel·lectuals del peiot. Amb aparicions d'Allen Ginsberg, William S. Burroughs, Jean Louis Barrault, Ornette Coleman...

Anotacions per a un Work in Progress... Al novembre de 1994 vaig viatjar de Nova York a Barcelona amb l'esperança de poder conservar en suport fílmico el que quedava del Barri Xinès original. Es podria afirmar que en el moment de la meva arribada al barri, aquest començava a desaparèixer. En l'actualitat s'està procedint al seu enderrocament i transformació dintre d'un massiu pla de remodelació urbana. Decadència i vida futura, memòria i oblit: entropia com història.

Crying Sun narra les experiències dels habitants de la vila de Zumsoy, a les muntanyes de Txetxènia, i la seva lluita per conservar la seva identitat cultural i les seves tradicions en un context d'atacs militars i desaparicions imposades per l'exèrcit federal, atacs de guerrillers i els desplaçaments que provoquen. Al donar veu als habitants de Zumsoy, el vídeo és una crida a les autoritats locals i federals per acabar amb la impunitat de les violacions dels drets humans i en favor del restabliment de polítiques que permetin als habitants tornar a les seves cases a les muntanyes. En els fòrums internacionals de suport als drets, aquest vídeo ajudarà a donar visibilitat a la lluita per la justícia a Txetxènia.

Whispers de Hakim Belabbes segueix la recerca obsessiva d'un home per la seva infantesa perduda, a través dels foscos carrerons i els solitaris cementiris de la ciutat natal marroquina del realitzador, Boujad.

White light, black rain és una peça que recorre la història de les bombes nuclears llançades pels Estats Units sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki, 6 i 9 d'agost de 1945. Okazaki assoleix plasmar els punts de vista dels dos bàndols i fuig d'opinions i anàlisis històriques. “El film no és un vehicle per a exposar la meva opinió. Em vaig limitar a exposar les històries de les víctimes perquè el públic creï les seves pròpies conclusions”.