L'espai urbà de la ciutat de Barcelona està molt mediatitzat pel fenomen turístic. Quatre persones presenten, a través de la seva experiència, una particular percepció sobre la ciutat i la influència del sistema turístic sobre la vida quotidiana dels seus habitants. Ciutat abandonada és un documental de 26 minuts que rescata el seu títol de l'expressió d'un dels seus personatges, que fa saltar la ironia relacionant un espai densament transitat amb l'abandó; una representació local d'un fenomen global. Aquest documental és el resultat del treball en grup del primer any del màster d'antropologia visual UB-Tanios films.

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

/ CONTEXT 1994 - 2020

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus

OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…

Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…

Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.

Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:

“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)

“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)

“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.

“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.

“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.

“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)

Constant treball, constant consum

“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.

“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.

“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propieta

L'ordenança cívica aprovada per l'Ajuntament de Barcelona i ampliada a d'altres municipis catalans s'assembla a la campanya de Fraga “Mantengan limpia España”. Treballadores sexuals, skaters, artistes, activistes socials... es manifesten en contra. El vídeo recull el conjunt de manifestacions que van sorgir en contra de l'ordenança del civisme. A més apareix l'ocupació del Teatre Arnau que un grup de persones (Espai alliberat per la Cultura) ha organitzat per denunciar la mercantilització de la cultura i reivindicar la necessitat d'espais de creació a Barcelona. La realització del vídeo s'ha plantejat de forma participativa.

L'estiu de 2004, ciutadans de Barcelona van fer una acció aquàtica contra la hipocresia i la corrupció en el concepte i la realització del Fòrum Universal de les Cultures. El documental presenta la seva missió amb pateres al Fòrum.